La velocitat del diner

FRANCESC CRUANYES De totes les declaracions de la ministra Salgado, interpel·lada sobre la possibilitat d'apujar els impostos, va destacar una frase a cavall de la física i l'economia: "El diner es mou a la velocitat de la llum". Podia semblar una metàfora, era i és una veritat com un pa de ral. No es referia la ministra al rebut de la Fecsa, ni a la dificultat de mantenir el canvi quan descanviem un bitllet de 50, ni al forat a les butxaques que tenen alguns. La Salgado venia a dir que costa més atrapar un lladre que fer anar a missa un anarquista. És a dir, que poc o molt, els impostos s'apujarien. Divendres, Zapatero ho va confirmar. Els impostos s'apujaran i implícitament la ministra va admetre que els pagarem aquells que tenim els ingressos blancs i la cartera neta. La doctrina socialista recalca a tort i dret que ha de pagar més qui més té. És de justícia. Tanmateix, i de la manera més legal, n'hi ha que figura que no tenen res, si més no a nom seu, i neden en l'abundànciaÉ
Què passa amb els rics que s'emparen en arquitectures financeres com ara les societats d'inversió de capital variable? Com s'entén que la declaració de la renda personal de més d'un potentat sigui similar a la d'un treballador? Mentre la classe mitjana sua per estalviar quatre cèntims un cop ha liquidat part del sou a les arques públiques com Déu mana, hi ha espabilats que no hi ha Déu ni justícia ni inspector que els toqui la fortuna ni un pèl. No és pas que no els vagin al darrere, no. El problema rau en l'habilitat de jugar al gat i la rata, en la fragilitat dels sistemes de control, en les escletxes constitucionalíssimes que coneix tot bon especulador.
L'Estat és molt hàbil a l'hora de passar comptes amb tots aquells que depenen d'una nòmina. Els equilibristes del capital, en canvi, quan els parlen de tributar, es fan el suec -i no saben que a Suècia tothom paga religiosament!-. Vet aquí el domini metafísic de la llei que empeny els diners a la velocitat de la llum: si els toques, t'enrampes.