Preludi: fa poc, Javier Cercas escrivia que abans no suportava els cans, però que des que té a casa una gossa ha canviat tant la seva opinió que no només és ell qui la treu a passeig, sinó que la duria de bracet pel carrer si la bèstia sabés caminar amb dues potes. Si un dia escric una cosa així sobre gossos, per pietat, disparin-me un tret al cap. Fi del preludi.
Fer esport a Girona és arriscar-se a la mossegada, ja que tothom qui vol du el gos deslligat amb el beneplàcit municipal. Així que el que em va passar estava escrit: dijous fent fúting trobo un gos i un home, cap dels dos lligat malgrat necessitar-ho un i altre. El gos -de mida reduïda- comença a bordar i córrer cap a mi, es diria que amb doloses intencions, si bé no vaig donar-li opció de confirmar-les: en lloc de preguntar-li què volia de mi, vaig etzibar-li una puntada al morro en la qual es resumien 20 anys jugant de defensa a Regional. L'animal va fer un capgirell i amb agilitat més felina que canina, va fugir a velocitat jamaicana, maniobra amb la qual va esquivar la segona coça, dirigida a elevar-lo per sobre la tanca del parc de les Casernes i posar fi a tan gossa vida. Els seus gemecs encara retrunyen de nit en aquell militar indret, com el fantasma d'un recluta lamentant les excessives guàrdies.
En lloc de finalitzar aquí l'incident, l'amo em va recriminar de mala manera la meva conducta amb el seu millor amic (segur que no mentia: els que consideren el gos el millor amic de l'home, no solen tenir-ne cap més) mentre jo, educat, trencava el gel entre desconeguts elogiant l'antiquíssima professió de la seva senyora mare i li demanava que cridés el gos per poder rematar-lo. Malgrat el to gens amistós de la discussió, el gos es va mantenir a una prudent distància, que una cosa és ser el millor amic de l'home i l'altre jugar-se les dents per defensar-lo.
Serveixi l'experiència per fer una crida als gironins: gossos i amos (i ajuntament) estan convertint Girona en una selva. Bé, doncs apliquem la llei de la selva, i que sobrevisqui el més fort.
