l'estiu de la meva infància són records de gelats i de melons i síndries refrescats en un cubell de gel. Un càntir d'aigua de la cisterna en els llocs de treball. Jocs de cucanya als carrers els dies de la Festa Major. Fruita i verdura dels horts. Quan arribava la verema i els primers esclats de bolets indicave que l'estiu declinava i que estàvem entrant a la tardor que cobriria de colors ocres la botànica acabant finalment per trencar les fulles seques dels arbres. La tardor ens feia retornar a l'escola i començàvem a pensar en els dies que faltaven per les vacances de Nadal, que significavem els dies més intensos de l'any perquè en poc temps es concentren moltes festes, algunes pensades exclusivament per als nens i les nenes.

Quan la memòria desembolica el paquet d'evocacions d'aquells estius surten en primer lloc els amics de la colla i les excursions als pics del Montseny, després les llargues hores passades a la riera en els llocs més ombrívols on ens refrescàvem per mitigar la forta calor. Jugar era la nostra ocupació única i preferida; els jocs d'abans eren senzills, d'una mecànica elemental; les joguines no eren comprades sinó fetes amb elements naturals, com bastons, canyes, pedres, fulles, aigua. En teníem prou amb branques d'arbres per construir cabanes que els nens d'altres carrers ens vindrien a destruir, només, per fer-nos la guitza amb la descarada intenció de provocar enfrontaments territorials pel domini dels millors espais i gorgues de la riera.

Descabdellar records és recórrer de nou la trajectòria vital per situar-nos a la infància d'on no havíem d'haver sortit mai. Rememorar és també una constatació dels canvis radicals que ha sofert el nostre món immediat. Evocar és reconstruir el passat per enfrontar-lo al present i atemorir-se davant el futur incert. Pensar en el passat per buscar aquell nen que roman viu en la memòria, que ens acompanya i ens fa somriure; recordar és un dels millors exercis mentals que ens ha dotat la intel·ligència i que ens serveix de refugi i amagatall excel·lent davant les inclemències amb les que ens fueteja la pròpia existència. Els meus pares i germans i amics estimats encara estan vius en la memòria; em reconec en aquell nen que em mira comprensiu i amb diu adéu amb la mà sota els porxos blancs de la plaça: jo sóc ell. Som una mateixa persona, una s'ha fet gran i l'altra s'ha quedat a viure en el record de la infància.

L'evocació d'estiu més llunyana la localitzo a l'eixida de can Joan Ribera, un nen de la meva edat i que llur família era molt amiga dels meus pares, ens passàvem moltes hores junts i ens enfilàvem als arbres fruiters per menjar les prunes i els préssecs. Aquesta casa, abans hostal i botiga de queviures, era on el pintor Santiago Rusiñol passava llargues estades a l'estiu. L'avi del meu amic en comprovar que el pintor al matí la primera cosa que feia era encendre un caliquenyo i activar-se amb un gotet d'absenta li va pronosticar que estava comdemnat a viure sense ofici ni benefici, que seria un perdulari i mai no faria res de bo. El seu avi no n'encertava ni una perquè també va dir que no hi hauria cap Guerra Civil espanyola i va pronosticar que el món no entraria en conflicte pocs mesos abans de la Segona Guerra Mundial.

Recordo que de petit cada matí em tocava anar a comprar una pesseta de gel, un tros considerable, que la mare feia servir per posar el vi i el sifó en fresc, la fruita i els tomates per amanir. No existien les neveres i l'única forma en plena canícula de gaudir de begudes fredes era aconseguint el gel que venia l'empresa de refrescos i gasoses Joan Arimany.

La primera vegada que vaig tastar un gelat de maduixa va ser a Sitges a l'edat de set anys en una excursió anomenada de la doctrina cristiana, després d'haver fet la primera comunió. Era la segona vegada que vèiem el mar, l'any anterior ens havien portat a Canet de Mar perquè els nens contempléssim la immensitat d'aigua salada de la Mediterrània. Érem tan innocents que fins preguntàrem com i per on el buidàvem, ja que era el que vèiem que es feia a les bassses quan regaven o l'escuraven per netejar-les. Tampoc rebíem cap resposta sobre la salabror de l'aigua; ens deien que un vaixell que transportava sal va naufragar-hi. Els grans pensaven que érem babaus i gaudien mofant-se de nosaltres explicant mentides.

Ja més grandets en els dies més festius realitzàvem una excursió dins d'un camió lent i atrotinat a cala Canyelles, prop de Lloret de Mar, i ens passàvem el dia dins l'aigua agafats a un neumàtic de roda de cotxe ben inflat. Les tovalloles blanques eren les que fèiem servir per eixugar-nos la cara i per banyador un taparrabos, un barbarisme que repugnava especialment la meva mare. Aquells estius no tornaran mai més, tanmateix vam tenir la immensa sort de fruir-los intensament.