L´última paraula

CARLES DUARTE I MONTSERRAT Pendents encara de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut, aquest mes d'agost ha anat ple de declaracions sobre la conveniència de convocar una manifestació prèvia o posterior a una decisió del Constitucional que es tem desfavorable. I també s'han plantejat diverses alternatives de reacció un cop s'hagi dictat la resolució si introdueixen retallades significatives a l'Estatut. L'escenari actual ha desencadenat un debat que va més enllà del contingut de l'Estatut. Ni els legisladors ni el poble ni els tribunals són infal·libles. Però en democràcia, des de la Revolució Francesa de 1789, l'última paraula la té el poble. Aquests dies potser s'obvia que el marc legal que s'està aplicant i que faculta el Constitucional a anul·lar disposicions de l'Estatut és la Constitució de 1978, sotmesa a un referèndum. El Constitucional actua, doncs, amb la legitimitat que li confereix una norma votada pel poble, però alhora el model institucional trontolla quan un tribunal pot modificar un Estatut aprovat també pel poble. En una futura reforma constitucional s'hauria d'inhabilitar el Constitucional per modificar un Estatut d'Autonomia sotmès a un referèndum. Però els polítics i els juristes que ara posen en qüestió, amb arguments consistents, l'autoritat del Constitucional per anul·lar preceptes estatutaris haurien guanyat força moral i capacitat de convicció si haguessin visualitzat amb fermesa aquesta posició des del primer moment que es van interposar recursos contra l'Estatut i no pas ara quan la sentència està a punt de ser dictada. Les pugnes notòriament airejades entre el PSOE i el PP per la renovació dels membres del Tribunal Constitucional van deixar tristament palesa la politització del debat sobre la composició d'aquest òrgan. El nomenament dels seus nous membres s'hauria d'haver dut a terme abans de dictar la sentència sobre l'Estatut. El que ara s'imposa és una extrema prudència del Constitucional a l'hora de formalitzar la seva resolució i un exercici de responsabilitat dels partits polítics i de la societat civil catalans, que haurien de reclamar respecte a la voluntat del poble de Catalunya i que haurien d'actuar amb dignitat, sense fer escarafalls teatrals, però alhora sense renúncies o resignacions que malmetrien la seva capacitat de representació del país. Com s'ha afirmat, l'Estatut és la plasmació d'un pacte laboriós entre Catalunya i Espanya. Però el que està en joc no és pas només si un tribunal pot alterar aquest pacte, sinó qui té la darrera paraula en el nostre sistema polític. Si la sentència finalment alterés la redacció actual de l'Estatut, totes les forces polítiques catalanes i la societat civil haurien de respondre-hi refermant, per la via que s'acordés entre els nostres principals líders, incloent-hi els presidents de la Generalitat i del Parlament i els expresidents, el compromís amb el poble de Catalunya i amb l'Estatut aprovat.