La mirada llarga

GABRIEL JANER MANILA omés fa tres o quatre dies, vaig trobar la meva veïna fortament alarmada. L'havien admirat -aquí faig servir el verb admirar en el sentit d'estranyesa-, espantat i sorprès les declaracions a la televisió d'un personatge del poble la família del qual havia estat de tota la vida rabiosament de dretes. Havien practicat aquella manera bèl·lica d'ésser de dretes de què va parlar fa estona Jaume Santandreu. Ara aquell homoniqueu bravejava d'esquerranisme i feia fervoroses manifestacions a favor del règim republicà. A la meva veïna li costava entendre que es facés seus amb frivolitat i traïdoria els principis polítics que els seus familiars havien perseguit acarnissadament.
He de dir que aquesta dona, veïna meva, està a punt de complir noranta anys i no mira les persones fora del temps històric, de manera aïllada, sinó que les situa en el context que els correspon, en el marc de la història.
Vull dir que els seus ulls tenen la mirada llarga, capaç d'encarar-se amb el present des de la lúcida interrogació al passat. Afortunadament no ha perdut la memòria i es recorda de les coses que passaren. El seu és un record intel·ligent i alhora afectiu, vinculat a la intel·ligència i als afectes. Podríem dir que es recorda del gran dolor de les coses que passaren.
El personatge manifesta els seus fervors republicans i la meva veïna s'alarma com si un pervingut li hagués robat el seu patrimoni. "Què passa?" -em pregunta. I m'assegura que aquesta gent només ha substituït les paraules, que allà on antany deien blau, ara diuen roig, però que fan servir la mateixa eufòria, els odis de sempre, la mateixa prepotència. Retornen la intolerància i el feixisme? Podríem dir que es reconverteixen.
Em diu, finalment: "Aquesta gent no és de fiar. S'apunten a aquest discurs perquè la gent oblidi la seva història. Com si tractassin d'escampar la tinta d'un tinter sobre el seu passat. Tanmateix, no fan més que subratllar-lo". I afegeix: "Pots creure que són uns infiltrats. És probable que l'esquerra actual, tan embabaiada, els doni per legals". Li he dit: "Poden haver canviat de pensar". I em pregunta: "Sense reconèixer els errors dels seus?". I afirma, contundent: "No són de fiar". Em preocupa que asseguri que "només han substituït les paraules", perquè aquesta és una de les perversions del llenguatge. Podem capgirar el discurs, però al fons diem les mateixes canallades de sempre.
No sorprendrà ningú si afirm que el llenguatge humà constitueix una facultat fascinant. I que aquesta facultat és una conseqüència de l'evolució. Gràcies a ella podem donar informacions, evocar les persones o els objectes que no tenim presents, podem dialogar, discutir, expressar les emocions, explicar històries, fixar-nos les obligacions... exercitar la imaginació.
Tot això no poden fer-ho els nostres cosins: els ximpanzés. En el procés evolutiu de la comunicació, es quedaren en l'estadi del llenguatge no articulat. És gràcies al llenguatge articulat que hem pogut crear el gran bagatge cultural humà. També les guerres, i l'exercici de la barbàrie són una conseqüència d'aquelles capacitats intel·lectuals que derivaren en l'articulació del llenguatge.
Si ens haguéssim quedat a l'estadi dels ximpanzés, la meva veïna no hauria hagut de suportar aquell personatge local que embullava la troca de la història.