ENRIC MIRAMBELL I BELLOC
En començar el mes de setembre es produeix un canvi en les nostres formes de vida, i també en l'ambient en què estem immersos. Els mesos de juliol i agost, i molt especialment aquest darrer, són com un parèntesi que s'obre en les activitats habituals. Ja sabem que no tothom gaudeix d'unes vacances com caldria, i també que per algunes ocupacions i pels qui treballen a la costa o a la muntanya el temps d'estiu constitueix un moment fort de la seva activitat. A la nostra ciutat de Girona la calor es fa sentir generosament. Tots els estius resulten incòmodes en la vida de la ciutat, i aquest que estem acabant de viure no n'ha pas estat una excepció. Recordem que algun dia el termòmetre s'ha enfilat per sobre els quaranta graus. Es molt natural que tothom que pugui s'absenti de la ciutat; qui ho pot fer durant tot l'estiu, qui un mes, qui només una o dues setmanes, o el que menys els caps de setmana. Hi ha dies que la ciutat sembla paralitzada, molt especialment els festius i més encara si hi ha algun pont, cosa que aquest any no s'ha pas donat.
Hi ha qui espera l'arribada de l'estiu amb certa por. Però una gran majoria desitja la seva arribada. No cal dir que per aquells que no gaudeixen de vacances, que han de suportar la calor sense moure's de la ciutat, que noten la manca d'ambient, l'absència d'amics i coneguts, l'arribada de la tardor sigui com un alliberament. Fins i tot els que poden gaudir de tots els avantatges que proporciona una pausa en la feina, una evasió de la rutina, un canvi d'aires i de paisatges, la facilitat de practicar els esports preferits, també aquests, tot i que en certa manera lamenten que se'ls acaba aquesta bona vida, també agraeixen poder tornar a la normalitat, retrobar-se en el domicili habitual i reprendre la feina, especialment si aquest es fa amb gust i vocació.
L'inici del setembre per a estudiants i professors representa la novetat d'un nou curs. Per a tots, l'estrena d'una nova temporada. Per uns i altres s'obre una caixa de sorpreses i de novetats.
Recordo els meus temps d'escolar. Passava tot l'estiu a Girona, aclaparat per la calor i l'avorriment. Desitjava que arribés el setembre per tornar a l'escola, per recuperar els amics que durant les vacances havia perdut de vista. I també amb la curiositat d'encetar unes noves matèries, un nous llibres, el contingut dels quals despertava inquietuds, atractiu i expectació. Aquesta preocupació per les novetats s'incrementà en accedir als estudis de batxillerat, i més encara en la carrera. Noves matèries, nous llibres, coneixements insospitats, descobriments de coses que ja estaven descobertes, però que jo encara no coneixia.
Els anys que em vaig dedicar a l'ensenyament, també esperava l'inici d'un nou curs amb expectació i curiositat. Les matèries ja m'eren conegudes; però sempre hi podia haver un nou aspecte a considerar, una evolució dels coneixements, la formulació d'unes noves teories, un perfeccionament en la forma d'exposició. També la curiositat per saber amb quins nous alumnes em trobaria.
Com respondrien a les explicacions, quin rendiment donarien a la classe, quines dificultats em podrien plantejar, quines satisfaccions trobaria en el seu rendiment i en la seva receptibilitat.
Passats fa molt de temps aquells períodes de discent i de docent, he conservat sempre aquesta expectació davant, no diré ara un nou curs, sinó una nova temporada. Sempre es pot esperar alguna sorpresa, encara que quan ens fem vells, o millor quan ja ho som, el món se'ns va empetitint, falten perspectives de futur, però del que hi ha hagut sempre quelcom en queda.
La meva manera de viure l'estiueig ha anat evolucionant, dintre uns paràmetres molt moderats, i darrerament encara s'ha reduït més tant pel que fa a la durada com a l'allunyament de la ciutat. Però el que sí que ha estat sempre una constant és que, més curtes o més llargues, les meves vacances han estat reposades, sedants, sense estridències de cap mena. Generalment a la muntanya, però també algun any amb curtes estades a la costa. Però sempre en ambients pacífics i relaxants. En aquests darrers anys, la meva absència estiuenca s'ha limitat a dues setmanes, passades en els deliciosos paratges de Collsacabra. Coll de Condreu i el santuari del Far han estat el meu refugi per lliurar-me de la calor i per recuperar forces. La dieta sana, el descans absolut, el continu contacte amb la natura, les atencions que em dispensen, la contemplació de l'incomparable panorama. I a més no perdre de vista la ciutat, ja que des el mirador del Far se'n pot apreciar perfectament la silueta, en la qual destaca la mola de la Catedral, la fina agulla de Sant Feliu, i sobre la muntanya el fons, un punt blanc que és el santuari dels Àngels.
La meva addicció al meu lloc d'estiueig em fa pensar en aquella velleta que s'estava morint i el seu director espiritual, després de sagramentar-la, l'animava dient-li que estigués contenta perquè aviat es trobaria al cel, podria viure cara a cara Nostre Senyor, retrobaria els seus pares i tots els familiars i amics que l'havien precedit en el definitiu viatge. Ella s'ho escoltava atentament i anava responent: Sí, sí, a totes les propostes; però al final digué molt convençuda, Sí, sí; però com a casa enlloc. Semblantment em passa a mi, quan em parlen de com han viscut les seves vacances alguns amics i coneguts. Uns han anat al Carib; d'altres, a les regions polars; d'altres han anat a les Canàries, qui ha fet un creuer per les illes gregues, uns han visitat països de l'Orient, d'altres s'han mogut muntats en un camell, per les terres d'Egipte, contemplant les imponents piràmides. Tots expliquen les mil meravelles. Paisatges insospitats, obres d'art impressionats, costums diferents als nostres... I una infinitat de coses que criden l'atenció i que sembla que ens haurien de fer venir ganes de viure alguna d'aquestes extraordinàries experiències. Però jo a totes aquestes explicacions a tots aquests grans plans de vacances vaig dient: Sí, sí, però per mi com els paratges del Collsacabra no hi a res.
IMPRIMIR PÀGINA »
