33

PEP PRIETO Fer anys ja és dramàtic per si mateix (per allò de l'existència fugissera, la innocència irrecuperable, el fatídic trajecte cap a la maduresa, bla, bla, bla), però si a sobre tens la mala llet d'arribar a una edat referencial, carregada de simbolisme, llavors la cosa ja es torna directament tragicòmica. 33, tu, la mare que els va parir. Resulta que 33 són els que et fa dir el metge per veure si el tabac t'ha corroït definitivament els pulmons, el símbol de l'amor segons els experts en numerologia (també afirmen que és el de l'equilibri entre les qualitats morals i espirituals: que provin de fer-se periodistes, a veure si els funciona la teoria) i, per descomptat, els anys que tenia el pobre Jesús quan el van penjar a la Creu per anar dient que era el fill de Déu. Ara duraria molt menys, no hi ha dubte. El cas és que 33 és una edat cabrona: no en tens 35, que és quan els homes són madurs i interessants (si el físic acompanya, es clar), ni estàs prou a prop dels 30 com per ser vist com l'evolució lògica del jovenet rebel i inconformista que eres. Ets el buit, un despropòsit intemporal, un forat negre. No pots anar de bohemi ni de podrit per la vida, perquè ets massa jove com per ostentar experiència de vida i els paral·lelismes amb Crist t'inhabiliten com a subversor. Tampoc no ets carn de discoteca perquè les clientes habituals d'aquests locals ja et parlen de vostè. Per tant, s'accepten propostes de com afrontar aquesta presa de pèl del comptaquilòmetres vital. Home, et pots rapar el cap per assemblar-te a l'Albert Soler, il·lustre treballador d'aquest diari, però corres el risc de semblar més vell que ell, que ja en té més de 33. També te'ls pots deixar créixer i fer veure que el temps no passa, però les canes delaten les seqüeles del canvi de dècada. Així que, al final, només queda una opció: anar amb el cap ben alt, deixar-te d'imbecil·litats i pensar que, ben mirat, no és tan un de menys com un de més. I fins l'any que ve.