Cançons d´estiu: ´Incendio en rÍo´ i ´Mi Limón, mi limonero

AGUSTÍ CASANOVA I MASFERRER la llum i els colors de l'estiu ens distreuen i restem més temps a fora que a dins. A l'estiu ens fem plenament mediterranis, els sabors, els plaers, l'actitud hedonista, s'ensenyoreixen de les nostres existències i el gaudi el trobem fruint de coses més materials que no espirituals. Una satisfacció exògena que va de l'objecte al subjecte. A l'arribada dels freds i de les boires espeses i humides esdevenim més nòrdics, es produeix la clausura del jo en els refugis interiors. Després dels llaminers viatges realitzats pels sentits externs recorrent l'epidermis dels cossos, les aparences i les imatges fugisseres que ens regala la claredat del dia llarg, per contrast, a la tardor ens toca emprar la introspecció, mirar-nos per dins i recuperar-nos.
L'estiu treu el jo de dins i l'estén damunt la sorra de la platja perquè observi el món exterior, si no davant del mar, sí en la frescor de l'obac més ombrívol de la fageda per contemplar els colors del verd i escoltar les veus del silenci floral. La calor ens porta a la frivolitat, a viure a la superfície, mentre que la tardor i l'hivern ens interioritzen tot enfonsant el jo a la profunditat de l'ànima. La xafogor ens convida a romandre a l'exterior i en aquest context frívol les trivialitats són abundoses, les exigències intel·lectuals, exigües. Es a l'estiu quan afloren les cançons ximples i la més banal, la més insistent i dotada de ritme frenètic, és la més escoltada i cantada. No importa la lletra, fins i tot, la pitjor lletra és la que esdevé més comercial per esbojarrada i animal. Que ningú cregui que les cançons d'antany eren més ximples que les d'enguany.
La ràdio i totes les orquestres tocaven les cançons de moda de l'estiu. Algunes amb una càrrega intel·lectual exagerada com aquella d'en Henry Stephen (1968): "Mi limón, mi limonero entero me gusta más, un inglés dijo yes yes i un francés dijo oh la la là". A mitja cançó, després d'elogiar la llimona, fa el ploramiques i ?inexplicablement anuncia que té mal de cap: "Me siento malo morena, cabeza hinchada morena, que no me falte morena hummm, hummm, voy, voy, voy. ¡Ay, ay!. Limones para beber, limones, limones para chupar. Voy, voy, voy, ¡ay, ay!. També el cantant Luís Aguilé feia de les seves i va treure una cançó amb un missatge demolidor lloant la vagància: "Es una lata el trabajar, todos los días te tienes que levantar, a pesar de esto, gracias a Dios, la vida sigue felizmente si hay amor".
Va ser una cançó de gran èxit una que criticava el desgavell dels bombers (Incendio en Río) a l'hora d'apagar un incendi sense que cap sindicalista protestés ni que cap col·lectiu de bombers li presentés una demanda als jutjats. (Ara cap cantant seria valent per qüestionar els Mossos d'Esquadra, els metges, els periodistes, etc). La cantava en Sacha Distel en un disc petit acompanyat de tres cançons més: "Los Loritos, "El señor Caníbal" -avançant-se a Lester en el "Silencio de los Corderos"- i "Rebeca y yo". Diu així la lletra: "En plena noche una sirena a fuego llama por doquier y Río entero se despierta al ver quemar todo el café" (un café?). "Pues los bomberos no llegan y todo el barrio puede arder. Es la verdad: hay confusión en el cuartel y todos buscan sin cesar. La manguera dónde está, dónde está la escalera? ¡No perdamos el control! Mas el incendio no se apaga, el cielo negro de humo está y todo el mundo se pregunta: ¿y los bomberos dónde están? Por la mañana se adivina que todo el barrio se quemó y sólo quedan las ruinas del gran incendio que se armó. Pero de pronto un bombero llegó corriendo hasta ahí y les gritó: Un poco de tranquilidad porque lo manda el capitán. La manguera apareció y también la escalera. La manguera apareció pero no se vió el camión". Un desastre de bombers, que a més de la seva absoluta ineficàcia no van permetre que la gent els critiqués.
Durant anys la nostra colla d'amics vam arrosegar aquesta melodia com a cançó de gresca en les millors nits de xerinola i cap a les tres de la matinada un del grup, l'Emili, entonava "¿Dónde está la escalera" i la resta de companys contestàvem: "No perdamos el control". Aviat va començar a afegir-hi altres qüestions i ens preguntava "¿Dónde está la Pradera?" -el cognom d'una noia que li agradava- i el cor responia: "No perdamos el control". Va anar polititzant la lletra fins inquirir "¿Dónde está el alcalde?, ¿dónde está la democracia?". Una nit no obstant va preguntar: "¿Dónde està la guardia civil?" i d'un portal va sortir una parella de guardia civils que van respondre "Aquí estamos". Els vam haver convèncer que em portavem més al cap que als peus. No ens va passar res. La lletra va deixar de ser política i va recuperar el seu aspecte de mofa festiva. En aquells anys qualsevol bajanada ens feia riure, fins i tot ens agradava en Francesc Pi de la Serra.