Els anys de Crist

JOAN CARRERES I PÉRA El calendari marcava l'Onze de Setembre de 1976. Teníem trenta anys. I un cert curriculum en la lluita per a la democràcia. Sempre en quatre temps: Llibertat, Amnistia, Estatut d'AutonomiaÉ i Dret a l'Autodeterminació. És que ningú ja no se'n recorda?
No ens referim al poble, en general -malgrat una certa amnèsia que patim tots plegats-, sinó als polítics en actiu. Els qui viuen de la política i escalfen el cul en els escons. Avui els sentirem baladrejar un any més. "Una vez al año no hace daño". Diu un refrany castellà. Però cap d'aquests polítics no és capaç de plantar cara al centralisme espanyol quan són els únics que  -parlamentàriament- li podrien plantar cara. Un centralisme disfressat en aquests moments de "Tribunal Constitucional".
Teníem trenta anys. I moltes esperances en el futur del País. El País Català, en el sentit que ho expressava Josep Pla. El meu País? Allà on parlo en la meva llengua i m'entén tothom. Els cadells de la dictadura, com gats de panxa enlaire, encara esgarrapaven. I van aconseguir desviar cap a Sant Boi la gran manifestació -que ja veien inevitable-. Encara no havíem caigut en la luxúria de les paraules. I quan algú no girava rodó, es deia:  "Si és boig, que el portin a Sant Boi!"
Aquell 1976 els cadells de la Dictadura es van esverar de veure-hi tants de bojos. Bojos per Catalunya. Es cantà a ple pulmó Els Segadors i es llegí un missatge de Josep Tarradellas, encara President de la Generalitat a l'Exili. D'això fa trenta-tres anys. Els anys de Crist. I tanmateix, el Dret a l'Autodeterminació és encara una assignatura pendent.