Salvem els mots

JORDI VILAMITJANA I PUJOL Em penso que és absolutament just aquest 11 de setembre, festa nacional de Catalunya, data simbòlica de la resistència del poble català i vigília de l'inici de curs 2009-2010, destacar la decisió i el valor del conseller d'Educació de la Generalitat de Catalunya en la defensa de l'ensenyament només en català. És justament en el baluard lingüístic on se sosté bona part de l'esperança de l'ànima d'aquest país. El perill per al català prové, no tant de les hores que es facin en castellà, o en anglès, d'una o altra assignatura (que també, és clar), com del fet -nefast absolutament- que s'autoritzi a Catalunya una doble xarxa que permeti fer l'aprenentatge sencer en català o en castellà a criteri dels pares.
La segregació d'alumnes i centres, a partir de la llengua vehicular triada pels pares, esdevindria traumàtica i dramàtica educativament parlant (singular bestiesa agrupar nens i nenes amb criteris de preferència lingüística dels pares; singular bestiesa segregar-los en virtut de la preferència lingüística dels pares); però sobretot per a la llengua catalana i per al país l'educació instrumental a la carta seria absolutament fatal. D'aquí la decisió de la majoria del poble català i dels seus governants -destacable el valor del conseller Maragall de fer-ho malgrat les pressions rebudes- de defensar la immersió lingüística en català per a tothom; d'aquí també precisament l'interès d'alguns a aconseguir -emparant-se en insolidàries actituds individuals o en malintencionades polítiques espanyolistes- la precarització absoluta del català via recursos al Tribunal Constitucional.
Per què, precarització? Els defensors de la llibertat de centre i de la llibertat de llengua d'aprenentatge ho saben prou bé. A la separació d'alumnes que estudien en castellà i alumnes que estudien en català, seguiria la separació de centres i la difusió del tòpic -fals, però molt eficaç al carrer- que els alumnes que estudien en castellà tenen més temps per estudiar altres matèries i tenen més oportunitats arreu del món. Aquest tòpic calaria fons entre les classes populars i seria l'excusa perfecta per als interessos espanyolistes.
La gent que llegeix sap que és científicament provat que els nois i noies educats des de petits en l'aprenentatge de dues o més llengües tenen més facilitat per aprendre llengües. Maria Rosa ?Lloret i Ramañac, doctora en Lingüística General, va declarar al Diari de Girona que: "Tal com està aquest món globalitzat ens en sortiríem més si expliquéssim els avantatges de ser plurilingües. No es tracta de català i castellà, la globalització passa per saber moltes llengües. Aprendre els avantatges de saber dues llengües per aprendre'n més. Això està comprovat científicament. Els monolingües tenen unes mancances estructurals que no tenen els plurilingües".
Cal parlar també de la fal·làcia de l'equitat, de la igualtat d'oportunitats del català i castellà en una societat de lliure mercat. La separació entre estudiants en català i estudiants en castellà no seria mai equitativa. Mentre els nois i noies que haguessin optat pel castellà podrien fer vida a Catalunya només en castellà (no res els faria necessari saber el català); els nois i noies que haguessin optat pel català no podrien prescindir del castellà perquè a la TV, als cinemes, als periòdics, a les revistes, etc., el 80% dels continguts són en castellà. D'aquesta manera, en poc temps, el català esdevindria, a l'ensenyament, innecessari, marginal, testimonial.
Aquesta precarització és justament l'autèntica intenció dels qui voldrien tombats al Constitucional els articles de l'Estatut, aprovat pel poble català el 2006, que estableixen tàcitament la immersió lingüística en català per a tothom: "La llengua pròpia de Catalunya és el català. Com a tal, el català és la llengua d'ús normal i preferent de les administracions públiques i dels mitjans de comunicació públics de Catalunya, i és també la llengua normalment emprada com a vehicular i d'aprenentatge en l'ensenyament. El català és la llengua oficial de Catalunya. També ho és el castellà, que és la llengua oficial de l'Estat espanyol".
Com s'aprenen a Catalunya, el català i el castellà? El català evidentment a les cases on és llengua materna, a l'escola i als mass media en català; el castellà, a les cases on és llengua materna, en grau menor a l'escola i a la majoria de mass media. L'escola és l'element corrector del dèficit del català respecte del castellà. Als puristes que observin aquí que el castellà queda bandejat de la correcció acadèmica necessària cal recordar-los que la llengua anglesa no té gramàtica i que és justament la BBC qui marca la pauta de correcció. Fa més per una llengua, per exemple, l'editorial, perfecte de dicció i de construcció sintàctica, d'Iñaki Gabilondo a les notícies de Cuatro TV o la lectura d'un reportatge del National Geographic ben traduït, que deu lliçons de gramàtica. No cal oblidar tampoc que en dues dècades d'immersió lingüística en català, mai els alumnes formats a Catalunya han mostrat un nivell de llengua espanyola inferior a la resta d'Espanya.
La llengua ha estat sempre el valor més segur del país, la bandera més ferma de catalanitat. D'aquí els atacs constants -subtils i sibil·lins, a voltes; destralers i prepotents, sovint- a què la sotmeten els qui voldrien una Espanya monolingüe, tan pobra com es vulgui culturalment, però espanyolament cohesionada. La llengua catalana esdevé en boca i ploma dels espanyolistes una autèntica obsessió. Per això una "perla" d'individu com Queipo de Llano vociferava per la Ràdio franquista durant la Guerra Civil consignes tan il·lustradores de les seves intencions: "Cuando la guerra haya terminado Pompeyo Fabra y sus obras irán arrastrados por las Ramblas".
Els catalans tenim l'obligació de salvar els mots. Mal li pesi a la Falange que vol desfilar per Arenys, al PP i als Ciutadans per Catalunya, Pompeu Fabra ens va salvar els mots. Salvar avui el mots amb actitud ferma i convençuda és un dret i és un deure. Envers el passat i per al futur.