Sexe al carrer

MATÍAS VALLÉS ingú oblida la primera vegada que va assistir a una sessió de sexe al mig del carrer. Sense participar-hi, vull dir. L'estètica hauria d'incloure's entre els arguments encaminats a rebatre la prostitució del carrer, tan aclamada avui que qualsevol dia s'incorporarà a la llista de disciplines olímpiques. N'hi ha algunes més grotesques que la còpula tarifada sota els porxos, però no especificarem per no ofendre els practicants de l'esport més antic del món. En contemplar el sexe al carrer, es mobilitza la nostra idealització dels comportaments aliens, i pensem que això no deu ser exactament el que fan l'actor a qui tots envegem i la seva esplèndida xicota. Obligat per les constriccions de la via pública a desfilar al costat d'una parella sumida en l'ardorosa fusió, em vaig limitar a apuntar educadament:
-Está vostè bé, senyoreta?
L'al·ludida va apreciar la meva cortesia, però gemegava en estranger perquè l'incòmode intercanvi s'inscrivia en el seu programa d'iniciació turística, i no li deixaria més empremta que una lleugera contractura per les inconveniències del dur terra.
Tan bon punt els ajuntaments senten la paraula "prostitució", s'escuden que no poden resoldre la condició humana i l'alleugeriment de la concupiscència. Ningú els exigeix aquesta immensitat. Ens costa més acceptar el lloguer dels cossos aliens que la hipoteca de les nostres ments, però, en rebaixar la polèmica a sexe al carrer, abandonem l'insondable moral i ens refugiem en la urbanitat salvadora, l'únic criteri que pot mantenir set mil milions d'habitants sobre el planeta. En nom de la convivència, l'autoritat ha de limitar-se a resguardar els espais públics de la prostitució urbanística a gran escala, i fins i tot del soroll i la fúria de les seves modestes escaramusses sexuals. La regularització del comerç corporal la deixem al seu sant patró, l'ínclit Berlusconi.