Rizomes i pandèmies

EMILI PIERA Llegeixo en el bloc d'Ignacio Escolar -això és una càtedra lliure- que la ministra Salgado no pensa tocar el més que benèvol, consentit tractament fiscal que gaudeixen les SICAV, aquestes societats de capital immobiliari o el que el diable vulgui que siguin, tractades de manera que un creuria que la seva tasca és la de Vicent Ferrer a Anantapur. L'acudit, ja poden imaginar-se, va ser d'Aznar, i la va validar un congrés de majoria socialista. La ministra diu que "el capital viatja a la velocitat de la llum", que és com reconèixer que l'Estat nacional, amb míssils i avions, no serveix de res, que mana menys que el Reial Madrid i que els rics també ploraran, no dic que no, però de pagar, poc. Els diners d'abans s'assemblaven a una gerra de daurat oli o a una cisterna d'aigua de pluja, una reserva per als mals temps. El nou diner és un rizoma, alguna cosa que s'estén pel seu compte fins a ocupar tot l'espai disponible: sense intel·ligència rectora, amb nòduls de propagació, relacionats però independents, a partir dels quals seguir emetent nous braços de la xarxa. Hauran observat que els paradisos ?caribenys, on aquests diners es refugien, tenen molt mal pavimentat, pitjors clavegueres i certa facilitat per inundar-se: és el soroll obstructiu dels diners fornicant sota les rajoles i reproduint-se a la velocitat de les xinxes. Els nous nòduls rebenten les voreres i s'enramen en les clavegueres, s'ha donat el cas que han ocupat el cos d'algun empleat de banca que es va quedar endormiscat després de l'esmorzaret de les onze. El meu consell: que dormin sempre amb una destral a mà, encara que no siguin empleats de banca. L'Estat major de Zapatero ha de saber que no pot pujar molt els impostos perquè la progressivitat fiscal és una edificant faula de Samaniego i està bé que donem un cop de mà a aturats i jubilats, que un és un privilegiat, etcètera, però, mentrestant, al gran diner se'l tracta com una cria d'ós panda. La meva mama em mima molt.