NOTES D´ACTUALITAT POLÍTICA

AGUSTÍ CASANOVA I MASFERRER Fa dos mesos que no escric ni un borrall de política. Si bé a l'estiu la política fa vacances i només un fet excepcional la desperta, també haig de confessar que cada dia em motiva menys. Em cansa aquesta mediocritat que s'ha instal·lat en el Parlament català com a les Corts de Madrid. No sé si és una mediocritat estudiada per fer perdre l'interès dels observadors i del gran públic per evitar el control popular i ajornar la valoració per al dia de les eleccions. A voltes penso que sí, que efectivament respon a la necessitat de divorciar cada dia més els ciutadans de la cosa pública per estalviar-se la fiscalització i poder actuar amb més opacitat i impunitat. Si prestem atenció als fets polítics d'aquests últims mesos cap d'ells mereix un gran i extens comentari.
Sóc conscient que quan hom titlla de "mediocre" o "frívola" una persona o una administració dóna per suposat que hom no pateix aquests defectes i evidencia la seva superioritat intel·lectual o moral. Tanmateix qualsevol comentarista polític o persona crítica ha de recórrer als adjectius per subjectivar la realitat, per fer-se entendre i posicionar-se, sense voler necessàriament indicar que ho faria millor que molts dels polítics convencionals que gestionen l'actualitat política. El mateix és aplicable als crítics d'esports quan comenten errors dels futbolistes o els entrenadors.
La pel·lícula Gritos i Susurros (1972) d'Ingmar Bergman acaba quan la protagonista en morir, decebuda de la vida, xiuxiuejant crida: "Tot és mentida, tot és mentida"; la seva veu fluixeja fins esdevenir un fil inaudible. És una imatge entendridora i colpidora perquè aquesta revelació defineix la seva soledat i incomunicació amb la veritat. Ha viscut en fals puix va ser sistemàticament enredada, no obstant en l'estertor de la mort exhibeix aquest acte de lucidesa. Sovint recordo aquest passatge com a pedra de toc per interpretar aquest últim any. Tot és mentida. El que s'afirmà ahir es desmentirà demà i el que demà es proclamarà com a verdader no durarà ni dos dies. A més la mentida no és censurada i menys rebutjada. Les poden dir ben grosses, que poc importa. La memòria col·lectiva de les promeses electorals no dura més de quatre mesos, sols alguns periodistes i intel·lectuals -o l'adversari polític- recordarà els incompliments del partit que governa. Aquest adversari polític serà, no obstant això, silenciat perquè tampoc es va quedar curt fent alegres promeses irrealitzables. Així doncs ja en poden dir, fins i tots alguns aplaudeixen la astúcia del partit quan emet boles de la alçada d'un campanar; alguns diuen més mentides que una llebre no fa salts.
El PP, embardissat en una trama d'espionatge i contraespionatge, ha anat desembolicant un film avorrit de lladres i serenos, una trama on mentides i veritats s'amalgamaven en un manyoc espès que no suscitava cap mena d'interès i sempre seguint la consigna clàssica que la millor defensa és un bon atac.
A casa nostra s'ha escenificat un debat metafísic en moments de crisi econòmica sobre l'essència del catalanisme. Ens hem enfangat en la nostrada i habitual discussió estèril, ja que mai no han estat ben definits els conceptes "independentista", "catalanista" i "nacionalista". Es confronta l'independentisme al nacionalisme de tal forma que alegrement els d'ERC poden desautoritzar els catalanistes dient-los "vosaltres sou nacionalistes però no independentistes, en canvi nosaltres no som nacionalistes, però sí independentistes". Ja és hora que algú els expliqui que la independència porta implícita la defensa d'una nació i si el terme nacionalista està semànticament contaminat en algun lloc com Alemanya per culpa dels nazis, no en altres països. Significatives foren les protestes dels obrers en atur en la Diada Nacional de Catalunya. Aquests no són metafísics, per a ells el tema de l'Estatut en el Tribunal Constitucional és un quefer dels polítics, que són els únics que s'han pronunciat.
Les fotografies que han demostrat la disbauxa de la ciutat de Barcelona han provocat un nou debat sobre la prostitució. Algun intel·lectual orgànic del PSC-PSOE ha escrit que no s'haurien de mostrar les imatges lletges que malmeten el govern de l'alcalde Hereu i s'ha de prestar només atenció a la Barcelona guapa tot suggerint que quan la realitat és antipatica se l'ha de ignorar i el temps ja s'encarregarà d'amnesiar-la. S'ha negat la Barcelona vulgar de turisme de borratxera i bordell de voravia. En aquest context s'han tornat a recordar les insolents i grolleres declaracions del parlamentari socialista Roberto Labandera, quan en el Parlament de Catalunya va assegurar que vendre melons a peu de carretera és exactament igual al que fa la prostituta, esclavitzada per un proxeneta, i no difereix amb res amb el pagès que lliurement ofereix fruita i bolets als passavolants. Que Déu el faci bo!