Pacíficament, democràticament

ÀNGEL DE VEGA Amb un 41 per cent de participació i un 96 per cent de vots afirmatius ja es pot dir que la consulta popular d'Arenys de Munt ha estat un èxit per a Catalunya i per al seu futur com a Estat independent dins de la Unió Europea. Han estat molts els entrebancs que l'Estat espanyol ha posat perquè tot plegat fracassés, però la societat civil del nostre país ha demostrat una vegada més que el seu horitzó nacional ultrapassa l'estat de les autonomies i els seus estatuts de cafè per a tothom. És més, que bona part del nostre poble vol tenir un Tribunal Constitucional propi, català i no pas sotmès als dos grans partits polítics espanyols, PP i PSOE. Qui són ells, els espanyols, per dir-nos si el que ha votat el nostre poble per majoria és constitucional o no? Qui són ells per dir-nos el que som i el que volem ser?
Si Espanya hagués estat un país intel·ligent, hauria copsat que l'única manera de mantenir-nos-hi units era dins d'un Estat federal, a la manera alemanya, amb lands (països) completament autònoms dins d'una federació. Però en una Espanya encara sotmesa a la pressió constant i històrica dels vencedors de la Guerra Civil, els feixistes, això no ha sigut possible. Abans roja que trencada és el crit unànime dels nostàlgics del 18 de juliol del 36. I així, amb aquestes condicions inacceptables, sempre pendents de la intervenció antidemocràtica d'advocats de l'Estat que no tenen vergonya del seu passat i present falangista, feixista, com volen que milions de catalans es trobin bé formant part d'Espanya?
Catalunya, el nostre país, té prou pes històric, social, cultural i econòmic per esdevenir el que vol ser. És a dir, un Estat independent dins de la Unió Europea. I si això serà així, serà en gran part gràcies a Espanya i als espanyols, perquè no es pot maltractar la gallina dels ous d'or o, utilitzant una altra imatge, la vaca que s'ha de munyir cada dia durant tot l'any per tenir aliment. Ells s'ho hauran buscat. Hauran estat prou burros per perdre la mamella impositiva, econòmica i industrial que sempre els ha alimentat, des de fa segles. Però arriba un moment en què la gallina diu que ja no vol pondre cap més ou o en què la vaca diu que ja no hi haurà més llet. I ara, a setembre del 2009, després de la consulta popular d'Arenys de Munt, aquest procés històric ha començat.
Us ho garanteixo: no serà fàcil, sobretot veient quina mena de classe política tenim al nostre país (botiflers, unionistes i "patriotes" de menjadora, d'aquells que només pensen en els seus interessos particulars i familiars). Però ho aconseguirem. I ho farem pacíficament, sense disparar ni un sol tret, només amb la força de la nostra convicció. En la majoria dels processos d'alliberament nacional se sol dir que no es pot posar milions de persones a la presó i menys encara quan demanen (exigeixen!) que es respectin els seus drets com a ciutadans d'un poble, d'un país, d'una nació. Ens podran prohibir consultes populars com la d'Arenys de Munt de diumenge passat durant força temps (i alhora autoritzar manifestacions de Falange Española el mateix dia i al mateix lloc per provocar-nos, fent venir a Barcelona a més un advocat falangista de l'Estat), però no podran vèncer el nostre afany, la nostra legítima exigència com a poble sobirà d'esdevenir el que som, una nació.
Ara bé, Espanya no es deixarà prendre els impostos que sostreu de Catalunya tan fàcilment. Recordem que som la mamella impositiva de l'Estat. I a més recordem que les forces armades espanyoles (a part d'alguna missió humanitària a l'estranger) tenen com a única missió garantir la indissoluble unitat de la pàtria (espanyola), nosaltres inclosos. Això forma part de la Constitució espanyola, amb la qual tants polítics s'omplen la boca. Per tant, no hem de caure mai en la provocació (externa i interna, que també n'hi ha, i força important). No hem de permetre mai que cap provocador els doni arguments per poder actuar contra les nostres ambicions nacionals.
Aconseguirem les nostres fites pacíficament, democràticament, amb la força del dret a l'autodeterminació, de les paraules, dels gestos i d'accions com les de la consulta d'Arenys. Per cert, quin municipi gironí s'apunta a ser el següent de la llarga llista (espero) de consultes populars que se celebraran? La gran festa de la democràcia? Doncs és això, amics meus, que parli el poble de Catalunya en total llibertat. I que decideixi lliurement el seu futur.
Ho he dit abans: ens podien haver mimat amb infraestructures ferroviàries i aeroportuàries de connexió europea i intercontinental que haurien suposat un tomb en la nostra economia productiva, social i laboral (en benefici d'ells, dels impostos que recullen al nostre país!) i serveis públics moderns, eficients, tot plegat per tenir-nos contents formant part d'Espanya.
Però no ho han volgut així i totes les ajudes europees, o gairebé, se les han quedat per a ells, per inversions en infraestructures a Espanya. I nosaltres, entretant, arribant tard a la feina o a classe per culpa de trens i d'una disbauxa ferroviària digna del Tercer Món. Ara bé, a la llarga, i si ho volen així (que ho han volgut i s'ho han guanyat) Catalunya finalment diu prou: independència. Pacíficament, democràticament, però amb total fermesa i convicció.