Si jo hagués nascut a l'Àfrica subsahariana o al sud-est asiàtic, si hagués estat parit en un suburbi de l'Índia o en una favela de Rio; si hagués vingut al món enmig de les més absolutes privacions, passant gana, patint set, veient morir amics i familiars d'inanició i fam; si, a més i per més inri, un dia rere un altre, sabés de les fartaneres, les casasses, els cotxes, el luxe i el benestar dels homes i dones del nord, tan cofois, tan egoistes, tan orgullosos de la seva condició de superiors, tan poc disposats a compartir res...; si jo fos un dels mil milions d'habitants del planeta que passen fam i veuen passar-ne als seus fills i als seus pares, i no tingués ni medicines ni hospitals per guarir-los, i veiés la passivitat, la patxorra, l'amarga pobresa dels països rics cap al meu país i la meva gent, no dubtaria a apuntar-me a qualsevol causa desesperada amb fusell o cinturó de dinamita i faria volar tanta opulència, tanta insolidaritat.

I vostè també ho faria, estimat lector. Perquè no som de mena estúpida, els humans. I quan sentim que en plena crisi els bancs occidentals -ai, els pobrets bancs occidentals!- tanquen sucursals, acomiaden treballadors, contenen els préstecs i escanyen els pobres amb les hipoteques, perquè veuen que no obtenen els beneficis que voldrien -que en tenen sempre de beneficis els banquers, és igual que hi hagi crisi o que ploguin monedes del cel, perquè la banca sempre guanya-, i que es comporten així després de dècades de folrar-se d'or a compte dels petits estalvis i de les inversions, i que ho fan impertèrrits davant l'atur i la desesperació de moltes famílies; imaginin-se com es veuen aquests temples d'usura des de Kenya, des de Guatemala, des de Bangladesh, des d'un abocador de deixalla de Rio o del Caire. Imagini's la ràbia incontenible del Tercer Món de veure que són justament els rics i poderosos els qui reben ara els diners i les atencions de tots!

Aquesta crisi, de la qual potser mai no se'n sabrà la mà negra que la va coent, entre molts altres perjudicis per a negocis, empreses, indústries, oficines, i sobretot per a les classes treballadores i més humils, s'ha d'apuntar que ha servit per tapar la mirada del Primer món cap al Tercer món. Ara que justament amb el nou mil·lenni les ONG i els 0,7%, els ajuts i les col·laboracions, els programes i les donacions començaven a sovintejar, ha esclatat aquesta crisi que ha encegat els estats, que ha enterbolit la filantropia, que ha tallat les aixetes d'ajut als més necessitats del planeta.

Potser vostè és dels que pensen -envalentit pel dolor en carns pròpies d'aquesta crisi- que és llur problema i que s'espavilin ells; potser és dels que s'ha ben convençut de tots els tòpics en ús que difonen veus malintencionades (que no ?vin?guin, que se'n tornin, primer els d'aquí que els de fora...) i ara mateix potser fins i tot pensa que la crisi s'acabaria fent fora els immigrants... Espero que no, espero que s'hagi adonat com jo que tot plegat és una trampa, que aquesta crisi segueix l'axioma clàssic: "la intensitat del perjudici és inversament proporcional a la possibilitat d'esquivar-lo; a menys recursos, més crisi". Fixi's que qui més pateix aquesta crisi són els homes i dones amb ?con?tractes en precari, els treballadors eventuals, les persones a l'atur, els hipotecats, els joves... Per tant, no s'enganyi; faci com jo: desconfiï dels poderosos.

Espero que també s'adoni que la fam al món no és només un problema dels qui la pateixen, ni una qüestió llunyana, ni una preocupació que pugui passar a segon terme. Mil dos-cents milions d'homes i dones passant fam i morint per manca d'aliments no és només una qüestió de necessitat, ni tan sols una qüestió de filantropia o caritat, és un assumpte de justícia. No sé com porta vostè la seva vida, però miri al seu voltant i digui'm si no pensa com jo que, així en general, vivim en l'abundància més excessiva. No, no, no pensi ara en la crisi i en tot el que està comportant en molta gent, que és molt, és clar, però que no es pot comparar amb el fet de no tenir -ni l'esperança de tenir- res per menjar.

Miri al seu voltant, si us plau: no veu en els models de cotxes, en els restaurants de luxe, en els viatges amunt i avall, en les saunes i jacuzzis, en els pisos i els banys, en la indústria del lleure, en el preu i l'exquisidesa dels aliments més exòtics, en el luxe de la moda, en les dietes d'aprimament..., un excés? No hi veu una desproporció exagerada amb les imatges que segur que ha vist de països mísers d'Àfrica? El desnivell és abismal, brutal. Pensi en un gest tan quotidià i repetit de qualsevol casa, oficina o botiga de casa nostra d'obrir una aixeta i tenir aigua potable de boca. Sap els quilòmetres que han de fer alguns habitants del Tercer Món per trobar aigua? Pensi en la dutxa, en la recollida d'escombraries, en la màquina de fer cafè, en la nevera, en la calefacció i l'aire condicionat, en el transport públic, en el rentaplats...

I ara, pensi: si vostè i jo que no som ningú per posar-nos al lloc d'un home que passa gana, vostè i jo que segurament som de mena pacífica, seríem capaços d'apuntar-nos a una causa desesperada empesos per la fam, què no faran pares i mares de famílies del Tercer Món que han enterrat fills morts de gana? Si un dia un grup terrorista vola el seu pis de 100 m2 ubicat sobre un banc, pensi en el dia de setembre de 2009 que va llegir al diari que al planeta Terra hi ha més de mil milions de persones famolenques.