tireu una pedreta en un estany. En naixeran uns cercles cada cop més amples i progressius fins a expandir-se per totes les aigües. La pedreta és la vila d'Arenys de Munt. Ja ens entenem. Ja sé que ens podeu dir: que una flor no fa estiuÉ Ni dues primavera, si hi afegim Berga. I tanmateix, la pedreta ha remogut unes aigües estancades durant massa temps.

L'exemple d'Arenys de Munt prolifera. Malgrat l'extraoficialitat del referèndum. Resseguim la història i ens adonarem que al nostre país tot ha començat extraoficialment. És el camí. La cultura de peatge. La Renaixença de Catalunya s'inicià l'any 1859 amb un certamen poètic: Els Jocs Florals. Fa exactament cent cinquanta anys. Fou una pedreta llançada al cor dels catalans. Fou l'inici d'un moviment d'abast insospitat que trobà diversos camins d'expansió: Antoni Maria Alcover i Pompeu Fabra en el camp lingüístic. En l'àmbit del Pensament, en tres homes tan diferents com Valentí Almirall amb Lo Catalanisme, Josep Torras i Bages amb La Tradició Catalana i Enric Prat de la Riba amb La Nacionalitat Catalana... Hem de continuar?

Avui que som governats per un tripartit carregat de promeses grandiloqüents i paraules buides. Avui que el timó de Catalunya es porta des de Madrid. Avui que tenim una oposició que sembla haver perdut la carta de navegar. Avui que les divisions ens paralitzen, hem de tornar als orígens: els Ajuntaments. Mireu si en va fer de feina, la "Solidaritat Catalana", unificant solidàriament el segell de les quatre Diputacions Provincials!