Montilla, Laporta i Zapatero

CARLES NAVALES quan el General, l'església i el futbol eren parts integrants de l'Estat; rosques del gran aparell. Amb la recuperació de la democràcia l'Estat espanyol va adquirir les característiques pròpies de la modernitat i el futbol va tornar al seu estadi natural: mercat d'aficions amb subhasta de jugadors; els nous gladiadors.
Però, el que són les coses: ara, potser sigui el futbol qui canviï el mapa polític espanyol. La caiguda de Zapatero a Espanya i la de Montilla a Catalunya depenen de la pilota més del que poden suposar.
A Espanya, el gran grup mediàtic és PRISA, que compta amb el principal diari i emissora de ràdio, canals de televisió i gran presència a Amèrica Llatina, per al Partit Popular és sinònim de Satanàs fins al punt que, en la passada campanya electoral, va prohibir, sota pena d'expulsió, que els seus candidats mantinguessin relacions amb el Grup, que va apostar decididament per Zapatero.
Ara viu un moment econòmic delicat: en els informes reservats es xifra en 5.000 els milions d'euros, en pèrdues, que arrossega i el president Zapatero fa temps que els ha donat l'esquena per promocionar l'empresa audiovisual Mediapro, el diari El Público i el canal de televisió La Sexta. Tots aquests mitjans formen part del mateix ecosistema mediàtic dirigit per antics col·laboradors seus, algun dels quals és fix en els partits de bàsquet els dissabtes al matí a La Moncloa. Mediapro no té problemes per a accedir als crèdits de l'Estat, encara que en el seu curt recorregut ja sumi 200 milions d'euros en pèrdues, segons informacions reservades.
Així les coses, Mediapro ha aconseguit l'emissió dels principals partits de futbol i Zapatero els ha concedit, a dit, l'exclusiva d'un canal de televisió de pagament, via TDT, cosa que ha provocat la reacció visceral del Grup PRISA. Des que Zapatero va prendre aquesta decisió, tots els mitjans del Grup no escatimen a vanar-se dels "errors" presidencials. Com no podia ser menys, el líder del PP, Mariano Rajoy, i la premsa conservadora critiquen, sense pietat, el "zapatazo".
Zapatero està jugant amb foc. La diferència entre socialistes i populars és tan minsa que no hauria de menysprear aliats històrics. Però ZP defuig tot el que faci olor de Felipe González, i PRISA i Felipe fa anys que van de la mà.
A Catalunya, també el futbol. El president del Barça, Joan Laporta, que fa un any no va superar la moció de censura dels socis, ara es mou per les senderes de la glòria després d'haver obtingut el seu equip cinc grans victòries, entre elles la Lliga espanyola, la Copa del Rei d'Espanya i la internacional Champions.
Doncs bé, Laporta encapçalarà en les eleccions autonòmiques de la tardor de 2010 la candidatura independentista Reagrupament, que promou un antic líder d'ERC, Joan Carretero, home de dretes de tota la vida com independentista de tota la vida és també: la seva admiració al procés de construcció de l'Estat d'Israel és única a Catalunya (i qui sap si al món).
Artur Mas diu veure amb bons ulls que Laporta vagi amb els independentistes; és lògic. Ara Mas podrà ocupar-se més de l'electorat de centre, controlant derives excessivament sobiranistes. Mentre, Laporta i Carretero, en el seu paper de torna de l'independentisme, s'encarregaran d'arrencar a ERC un parell o dos de punts, preciosos perquè PSC, ERC i ICV no sumin majoria parlamentària, cosa que podria propiciar el retorn al Govern de CiU mitjançant una combinació parlamentària d'allò més patètica.
El futbol altre cop rosca principal en l'estructura de l'Estat. Qui podia presagiar que la foscor tornaria en el segle XXI?