De tot fa trenta anys

CARMEN ALCALDE Un dia m'ho deia la meva amiga, l'advocada Montserrat Avilés, quan recordàvem aquell seu despatx i del seu company Albert Fina, atapeït de treballadors de la SEAT en vaga pels acomiadaments salvatges de l'empresa. Jo també hi era, com a periodista militant, i recordo aquelles escales plenes de "grisos" ( aquella gent formava part de la més ferotge i violenta repressió contra els lluitadors per la llibertat). I no és una batalleta senil recordar-ho pels joves, no tant quan moltes i molts tindran encara pares i avis amb les cicatrius de les tortures patides, sota la força d'aquells salvatges, en el seu ventre i en la seva ànima.
Sí, de tot això ja fa trenta anys. O millor dit, només fa trenta anys. Aquell despatx de l'Eixample s'omplia d'un compacte col·lectiu de treballadors acomiadats i en vaga; en una inevitable sublevació de la classe obrera contra el capitalisme sostenidor del cop franquista, contra una República legítimament proclamada en les Urnes del meu poble. No podia ser una guerra oberta contra les pistoles dels feixistes només amb els nostres trabucs i la misèria. Ni la volíem, aquella guerra en què havia mort la nostra llibertat.
Fa trenta anys i quasi dos-cents que ja el gran poeta i periodista José Mariano de Larra denunciava iracund la impotència davant del meu poble quiet i poruc i agreujat: ¿No ha de haber un espíritu valiente? ¿Siempre se ha de sentir lo que se dice? ¿Nunca se ha de sentir lo que se siente? I en fa cinc-cents, també, de quan aquella parella sinistra del "tanto monta, monta tanto, Isabel como Fernando", malalts de xenofòbia, neuròtics de la neteja ètnica, expulsaven jueus, gitanos i moros. I fa segles que aquella "pell de brau" no supera l'espoliació de les seves llibertats. Perquè la nostra dignitat mai no la retrobàrem darrere una taquilla que digui en una llengua que ni tan sols és la meva: "Vuelva usted mañana".