Cartes

Anna Batista Majem. girona.

A la Comunitat de Madrid es pretén augmentar per llei l´autoritat dels professors. Segons un estudi, aquests dediquen la tercera part del seu temps a dir «calleu!». No se si serà tant, però estic convençuda que bona part d´aquest s´inverteix a atendre problemes de disciplina. Per això sigui benvinguda qualsevol mesura que s´adopti per potenciar l´autoritat del professor. Encara que no crec que això s´aconsegueixi només amb lleis. Si no ens hi impliquem els pares, serà paper mullat. Hem de començar des de petits, no considerant-los els reis de la casa, negant-nos a satisfer tots els seus capritxos, i evitant que se surtin sempre amb la seva. A mesura que van creixent és molt bo exigir-los la cura de les formes -el que abans en dèiem urbanitat-, que en si tenen una gran funció social d'autodisciplina i respecte als altres. Una manifestació és tractar de vostè els professors. Quan fan primària, demanem als centres que se´ls acostumi a estar completament en silenci algunes vegades, ja que és un bon sistema per educar-los en el sentit del límit i respecte a les normes de convivència. I, per descomptat, davant qualsevol problema de disciplina no donem d´entrada la culpa al centre ni desautoritzem mai els professors.

Convivència

ada fernández. girona.

Estic d´acord amb la carta de la Sra. Isa Lucas Moreno, del dia 6 de setembre.

Jo em trobo com ella i encara puc, millor dir podem, perquè són tots els veïns que en patim les conseqüències. Cal afegir que en dormir amb les finestres obertes tota la nit hi ha uns roncs insoportables, i al matí algun dels indis comença a tenir tos de bronquis, amb uns gargalls que deu treure que vomitaries; a part de la pudor dels menjars que omplen les habitacions, ja que no tanquen cap porta.

De manera que l´únic que podem fer és tenir totes les habitacions amb la finestra tancada i ventilar quan podem.

Quan tinguem una oportunitat, marxar a un altre país que hi hagi més respecte.

Variants

gemma saurina clavaguera. vilaür.

Fa uns dies vaig agafar la carretera que uneix Viladamat amb Verges. El que es diu és poc, molt poc. Impressionant i vergonyós. Acostumada a gaudir de la riquesa del paisatge, els camps sembrats, el blat de moro, les pomeres... la magnífica plana de l´Empordà (Ventalló, Viladamat, Tor, la Tallada, l´arbre sec, Vallveralla, Vilamacolum.... ) s´està destrossant. Rotondes i ponts a tot tall, i per què? Qui necessita arribar 5 minuts abans? O aprofitar 5 minuts més de pau i natura? S´ha pensat en tots els anys d´esforç i treball de qui fa possible que ens enamorem d´aquesta zona? Del pintor i escultor d´aquests paisatges?

Això ja no ho veurem més, gràcies a aquesta educació de la pressa i de ser a dos llocs alhora.

Hem arribat a una esperança de vida que ronda els 75 anys. Quants minuts restem avorrits, sense saber què fer o davant de la gran tele? Quants milions d´anys té la Terra? Ve de 5 minuts?

Moltes carreteres i molts propietaris: Estat, Generalitat, Diputació, Consell Comarcal i Autopistes. Pel benefici d´uns (Autopistes, de qui és?) i la ineficiència d´altres (Estat, N-II) els que queden intenten tapar forats fent obres faraòniques on no toca per tenir contents els votants i continuar en el poder.

Que preguntin als pobles, als pagesos i als que utilitzen les carreteres de la zona. N´ESTEM FARTS!

Independència per a què?

Josep m. roura coll. girona.

El dia 16/09/2009 ha sortit un article del Sr. Jordi Vilamitjana sobre el perquè de la independencia de Catalunya que considero molt encertat. Ens queixem de Madrid però els nostres polítics ho fan pitjor que els altres. Em pregunto de què ens servirà la independència als que no estem a Barcelona si seran ells els que ens escanyaran (ja ho fan ara Aigües del Ter per a ells i els de Girona, que es fotin. Autopistes de pagament per als catalans i als polítics no els cau la cara de vergonya...).

Jo afegiria una altra reflexió. Ens agradi o no cada cop som menys Espanya i som més Europa, que és el futur.

El meu pensament és que, si no canvien de tarannà els nostres polítics, ho tenim molt malament per ser independents.

Una reflexió en temps de crisi

antoni olmo morente. blanes.

Tinc el Parkinson, fa temps que tinc assumit que he de viure amb aquesta malaltia, així és la vida, cadascú ha d´afrontar el que el destí marca. Diverses persones amigues i companyes de viatge en aquest tren m´havien comentat certes vivències personals en diferents llocs, botigues, restaurants, mitjans de transport, etc. L´altre dia en un restaurant de la nostra ciutat vaig viure personalment el que m´havien explicat.

- Assegut i disposat per menjar vaig escoltar una senyora ..., ¡«Manel, posa els nens a aquesta altra banda, no veus com tremola aquest home!».

Em crida l´atenció el comentari i sense voler vaig seguir escoltant...

- la distància entre les taules era curta

El Manel li respon ... «pot ser que li falti un «xut».

- Aquests comentaris em van generar certa tristesa i un nerviosisme anormal en mi. Em quedo amb certs dubtes, com actuar? La meva culpa era que la medicació no m´havia fet l´efecte desitjat.

- Un cop refet d´aquesta sensació i davant les contínues mirades dels comensals veïns em vaig dirigir al tal Manel.

«Sento molt que estigueu incòmodes amb els meus tremolors, però és que tinc el Parkinson, el meu medicament no m´ha fet l´efecte desitjat, per això tremolo i em costa menjar, és veritat que em falta alguna droga però et garanteixo que no és el que tu penses».

- En algun lloc he llegit ... -Ahir ja és història. Demà és un misteri. Avui és un present. Obre la caixa i gaudeix la vida!

Em permeto adreçar-me a aquestes persones que, com Manel i Sra., fan un ràpid judici sense parar-se a reflexionar. Cal comentar que en Manel es va acomiadar amb un breu, «ho sento» que per a mi em va semblar com si la famosa levodopa m´hagués fet l´efecte desitjat.