Llegir el diari, escoltar la ràdio o veure la televisió és empassar-se, ensurt rere ensurt, un feix de notícies esgarrifoses. Els escrits, les veus i les imatges ens transporten a un univers de brutals intervencions policials, pasteres de famèlics immigrants, massacres de poblacions, assassinats de dones, malifetes de polítics corruptes, incendis incontrolats, canvis climàtics... Aquests successos i altres de semblants són el pa de cada dia per als mitjans de comunicació.

Com s'ha de reaccionar? S'ha de mostrar indignació per uns esdeveniments que encongeixen l'estómac? S'ha de passar pàgina, posar música o canviar de canal?

Si aquests fets terribles són interpretats pel cervell com signes de quotidianitat, aleshores és fàcil acceptar les regles d'un joc on aquests tipus d'actuacions són normals. D'aquesta manera, l'excepció és la regla perquè allò que és excepcional capta l'atenció i la normalitat no desperta cap interès. L'abús es converteix en norma.

Però seria depriment concloure que les males notícies són ineluctables, absorbents i exclusives. Per aquest motiu, no hem de permetre ser anestesiats amb la incessant repetició de desgràcies. No hem de consentir que l'esperit, endormiscat per la seqüència de dolenteries, oblidi l'absurditat d'un sistema que, per sobreviure, està ancorat en la crueltat quotidiana i en una submissió als valors de l'individualisme.

Mai no s'ha d'abandonar el desig de canvi i la defensa de les causes perdudes. Les mobilitzacions ciutadanes contra la guerra de l'Iraq o les mentides de l'11-M són exemples que ajuden a destruir les regles d'un joc basat en l'engany i la mentida. Al mateix temps són una constatació que res està lligat i ben lligat. És cert que qualsevol transformació social és feixuga perquè un món feliç és un desideràtum, allò que hom voldria aconseguir ara i aquí.

De totes maneres, què és la vida sense esperança, il·lusió o passió...? Doncs, mandra, nyonya i avorriment. El cúmul d'adversitats poden passar desapercebudes pels egoistes, esdevenir un lament desesperançat pels pobres d'esperit o convertir-se en un esperó per als qui qüestionen l'ordre establert. Davant el dilema de restar passiu o rebutjar una societat on és present la desigualtat i la injustícia no valen excuses o evasives. Cal reaccionar, prendre consciència i protestar. Aquesta és una actitud valenta i compromesa.

En l'obra didàctica del dramaturg Berthold Brecht, L'excepció i la regla, la coral recita: En la regla, reconeixeu l'abús. / I allà on descobriu l'abús, / cal que hi poseu remei. És a dir, si hom s'oposa als abusos, no tot està perdut.