La finestreta adequada

Com saber si hauríem d'enterrar Borges aquí o allà, si convindria remoure els ossos de Lorca, si és més urgent defensar els adults dels nens o els nens dels adults, si donar el Premi Nacional de Poesia a en tal o en qual, si la millor pel·lícula de la història és Ciutadà Kane. Com resoldre si l'IVA, si el mercat lliure, si el PIB, si el dèficit, si el sursum corda, si la prostitució, si la gota freda, si la pena de mort, si el colesterol, si la diabetis, si la grip porcina, si l'equinàcea, si l'ejaculació precoç, si la socialdemocràcia, si el federalisme, si la pròstata, si el tren d'alta velocitat, si la televisió de pagament, si Sòcrates, si la Borsa, si Déu, si el llibre electrònic, si la videovigilància, si l'ibuprè, si el iogurt, si Ortega y Gasset, si la bicicleta estàtica, si els àcars, si l'Alzheimer, si l'intestí gros, si l'avortament, si la lecitina de soja, si el canvi climàtic, si el botellón, si el diari de paper, si l'infart, si la tristesa, si la psique, si la cremor d'estómac, si l'Almax, si la sinusitis, si el tabac, si Shakespeare, si els mercats financers, si l'11 M, si la son, si l'insomni, si l'aire ?con?dicionat, si els barbitúrics, si l'eutanàsia, si l'estat del benestar, si el taní, si el Valle de los Caídos, si Sanitas, si Legalitas, si el baix consum, si el plor, si la incontinència, si el riure, si el tergal, si Belén Esteban, si María José Campanario...
Un amic que acabava de tenir un fill em va demanar que escrivís al nen una carta, per a quan el noi pogués llegir-la. Quin encàrrec tan complicat, em vaig dir. Però a un pare recent no se li pot ne?gar res. M'hi vaig posar, doncs, i em van sortir cinquanta folis que els he ?intentat ?resumir en el primer paràgraf. Mentre l'escrivia, anava deprimint-me sense remei. En adonar-me, amb una ?enumeració tan simple, de la quantitat i la qualitat dels assumptes dels quals hem de fer-nos càrrec en aixecar-nos del llit (a més de guanyar-nos la vida), em va semblar que això de néixer no era un bon negoci, no en aquests ?mo?ments si més no. Però vaig acabar la ?carta amb un punt d'optimisme: "No t'hi encaparris, nano, que al final tot es? ?resumeix sent soci d'un club de futbol que t'exciti, potser a trobar la finestreta adequada per al problema adequat".