Música de tardor

ÀNGEL DE VEGA Tot té un regust pausat, lent, tranquil. La tardor ja és aquí o almenys el seu inici. Aviat quedaran lluny les excitacions de l'estiu, aquell tràfec de gent amunt i avall. Ara s'imposa la calma, potser la reflexió. El cos, savi, demana descans. Costa llevar-se del llit al matí. Al vespre, més cansats que de costum, ens hi fiquem amb delit. Aviat gaudirem d'una bona estona de lectura abans d'apagar el llum; però ara, si us plau, no pas encara. Han estat massa nits de calor, d'insomni, de crits. Ara toca descansar, dormir (potser somiar). Cal recuperar-se de tanta disbauxa.
La realitat, l'obligació, però, són unes altres: se suposa que hem descansat i per tant que estem a punt per començar un nou curs, el 2009-2010, en plena forma, amb les piles carregades, amb ganes d'assolir les nostres fites personals, potser, fins i tot, col·lectives. Ara bé, quina mandra! Si estiguéssim una mica més en contacte amb la natura, amb els seus ritmes naturals, potser amb el cosmos, ens adonaríem que més que començar un nou any escolar, polític, etc., més que això el que hauríem de fer seria recollir-nos, descansar, preparar-nos per a un llarg hivern que ens espera a la cantonada. Ja hem tallat el raïm, s'ha fet la verema, promesa de vi que si Déu vol tastarem? Doncs, seguim els ritmes naturals i disposem-nos a descansar, a dormir, a refer-nos de tanta calor.
El sol, astre rei i responsable de la vida en aquest petit planeta, cada dia se'n va a dormir uns minuts abans. O almenys és el que ens sembla aquí, a l'hemisferi nord. Siguem assenyats, naturals (més animals?) i fem-li més cas. Seguim el seu exemple. La nit és per als estels, pels astrònoms, per als noctàmbuls recalcitrants i els fets delictius amb agreujant de nocturnitat. Som criatures de la llum del sol. De fet, animals no tan diferents dels altres. Aviat, els dies es faran encara més curts, fins que al desembre, amb el solstici d'hivern, tornarem a celebrar el naixement de la llum solar.
Entretant, però, les tardes s'aniran fent cada dia més curtes, tant, que havent dinat gairebé ja haurem d'encendre el llum. I, evidentment, arribarà el fred. Al començament no gaire. Tot dependrà del que trigui a enfarinar-se el cim del Canigó. Després, amb les primeres neus, l'aire esdevindrà més prim. I les rajoles del terra dels pisos es tornaran glaçades. Tenim a punt les catifes que vam endreçar a la primavera? Per què no hem posat parquet, encara que només sigui al despatx? De fet, no ens hi passem la vida tancats allà dins?     
Pensem en el temps, en el nostre, en la vida, com si haguéssim de viure 300 anys. Ho deixem tot per a més endavant, per l'any vinent, per quan disposem d'això o d'allò altre. Però de fet no en tenim tant, de temps, sobretot a una certa edat. Tenim el que tenim (i encara gràcies), però el pitjor del cas és que mai sabem quant ens en queda. Per anar bé, hauríem de disposar d'una targeta (com les de crèdit) i d'un caixer automàtic amb els quals poder consultar quin saldo de temps ens queda. Sense comissions, evidentment, perquè ja en paguem prou i massa.
Ara, a la tardor, i amb un bon refredat al damunt, podríem anar fins al caixer i demanar el nostre saldo. A veure, hi posem la targeta, el nostre número secret i demanem l'única opció que té la màquina: "saldo". Déu meu, tan poc! Segur que aquest seria el comentari més generalitzat, perquè tots ens pensem que viurem eternament. Després, un cop passat el refredat, ho tornaríem a intentar, encara que només fos per veure si enganyàvem el caixer. Malauradament, però, el resultat seria el mateix. I a sobre amb menys dies de vida. Ara bé, personalment, m'inclinaria per saber només els anys. Res de mesos, setmanes ni dies, perquè llavors seria massa angoixant. Amb el saldo d'anys n'hi hauria prou per prendre unes quantes decisions ineluctables (inajornables?).
Però potser, i abans que aquest article derivi perillosament cap a camins sense retorn, millor que tornem a la tardor, a la seva pau, a les fulles que la tramuntana fa anar d'un costat a l'altre del carrer. Per cert, l'olor de fulles seques cremant-se en un ambient dens, quiet, en una tarda anticiclònica, preludi de boirines vesprals a les planes i fondalades, és d'una suavitat (una mica picant) deliciosa. I aquell silenci que regna arreu fins a les 5 de la tarda, abans de la sortida d'estudi de la canalla, no és perfecte? Tant com un cafè amb llet (o un te) mentre escoltem un disc (ara un CD) molt antic, potser de començaments dels anys 70. I ara, a la tardor que acabem d'encetar, res millor que Cançons del bosc, dels J. T. O potser alguna cosa del Neil Young més acústic, més intimista, com ara Harvest.
Déu meu, es nota que anant bé només em queden 25 o 30 anys de vida. I això sempre que el motor no em falli a mitja carrera, que també podria passar. Perquè aquesta mena de música, la dels 70, ara només l'escolten quatre "dinosaures" com jo. Llei de vida: ens fem escandalosament grans. I a aquestes altures només ens queda realitzar, almenys en part, alguns dels nostres somnis més preuats. Hi serem a temps? Així ho espero.