La selecció de Zapatero

MATÍAS VALLÉS Espanya era l'única selecció que podia guanyar l'Eurobàsquet, i va estar a punt de perdre'l abans de coronar-se en una de les finals esportives més belles dels últims temps. Zapatero és l'únic president del Govern factible, mentre el PP no escometi la renovació en profunditat que està demorant des de fa un lustre. No obstant això, el líder socialista apareix trontollós, a punt d'ensopegar i caure derrotat davant de si mateix. L'única incògnita és per què ara, i no un milió d'aturats abans. L'atracció de la competició es deu al fet que dóna opcions a l'inesperat. Per això, ell pot atorgar-los versemblança, com va estar a punt de passar-li als seleccionats de bàsquet.
Espanya va disputar el seu pitjor partit contra Anglaterra. El xoc equivalia a un Zapatero-Rajoy, però la victòria agònica en els dos casos suscitava més incògnites sobre el guanyador que sobre el derrotat. La selecció i el president del Govern es van veure arrossegats pel vertigen de corregir els seus crítics, abans d'esmenar-se a si mateixos. Els altres sempre estan equivocats, llevat que ells decideixin el resultat. La paràbola politicodeportiva es bifurca en admetre que Espanya reuneix el millor equip de bàsquet imaginable fora dels Estats Units. En canvi, el consell de ministres és una selecció manifestament millorable, fins i tot en l'àmbit del PSOE.
Tots els presidents del Govern han abandonat La Moncloa sent les persones més odiades pels seus conciutadans -fins i tot els avui immortalitzats Suárez i González-. Zapatero semblava impermeabilitzat pel seu tarannà, però va oblidar una regla bàsica de l'Eurobàsquet. Espanya va guanyar l'or en defensa, perquè la condició de favorit no s'exhibeix, es protegeix. El llogater de La Moncloa va pensar que podia desenvolupar les seves funcions desprotegit i ha rebut un estrepitós tap, l'acció més humiliant en la política i el bàsquet. La crisi no és irreversible, llevat que ell així ho decideixi.