La declaració del cap de Creus com a Parc Natural va ser fruit d'un llarg procés. Tot i que el maig de 1990, l'aleshores conseller d'Agricultura, Joan Vallvé, va anunciar que s'intentaria enllestir la declaració de Parc Natural abans d'un any, aquesta, com tantes coses en el món de la política no va arribar fins vuit anys més tard, el 1998, quan ho va aprovar el Parlament de Catalunya sense cap dotació pressupostària. Malgrat que des del primer dia no es va observar gaire voluntat política per promoure la seva conservació, val a dir que el cap de Creus, un dels principals paratges de la Costa Brava, ha quedat fora de les amenaces urbanitzadores formant un triangle natural a l'Alt Empordà, juntament amb el Parc dels Aiguamolls i l'Albera. La protecció paisagística i pesquera d'aquest incomparable espai -un informe del CSIC insta a prohibir la pesca a tota la zona- entra en contradicció amb la proliferació d'embarcacions d'esbarjo durant l'estiu i els danys que causa a les praderies de posidònia. El citat estudi de la UdG revela dues qüestions importants. D'una banda que la crisi no ha afectat la presència d'embarcacions, la qual cosa és positiva des del punt de vista del negoci d'aquest sector, i, d'altra banda, que "cal prendre mesures urgents per tal de garantir que aquest elevat nombre d'embarcacions no malmeti un ecosistema marí fràgil com el del cap de Creus". Segons l'estudi, gairebé la meitat d'embarcacions recreatives ancoren sobre els alguers de posidònia. Fins a 800 barques s'han arribat a comptabilitzar en un dia en tota la costa que conforma el parc natural. Només a cala Montjoi, 93 en un dia. La densitat és elevadíssima. Això obliga a extremar el control per a la preservació de l'ecosistema marí i a buscar fórmules per complementar l'oci en un espai natural de gran encant.
