El nom de la cosa

ÀNGEL DE VEGA Corrien mals temps per a l'abadia de... (la caritat cristiana m'impedeix esmentar el nom). L'abat Abbone havia rebut una carta de confessió d'un escolanet mitjançant la qual declarava que durant 30 anys havia sostret part del contingut del caixonet d'almoines. L'escolanet (també n'obviaré el nom pels mateixos motius abans esmentats), ara ja un frare madur, implorava en la seva missiva el perdó de l'abat i afegia que estava disposat a tornar part de la quantitat total sostreta. Evidentment, i davant d'un cas tan greu de robatori continuat en una santa institució com ara l'Abadia, Abbone va escriure al seu torn una carta a Fra Guillem de Baskerville, conegut franciscà dotat d'una ment i perspicàcia pròpia d'èpoques futures, perquè acudís en la seva ajuda.
Així, doncs, un matí deliciós de la darreria de novembre, el meu mestre i jo, Adso de Melk, un jove novici en aquella època, que aprenia el que podia del seu mestre, vam arribar a l'Abadia grimpant pel corriol abrupte que s'enfila fent giragonses rost amunt. Després, vam arribar al portal gran i al llindar hi havia l'abat acompanyat de dos novicis que li sostenien un bací d'or ple d'aigua. I, quan vam haver descavalcat, va rentar les mans a Guillem i l'abraçà. Bé, potser que abreugi una mica, perquè si no se'ns farà el segle XXI i encara no hauré acabat d'explicar-vos la meva història.
En tot cas, i per abreujar molt, moltíssim, us diré que l'abat es va entrevistar amb Guillem de Baskerville exposant-li el cas que el neguitejava i alhora avergonyia terriblement. Després, i un cop em va retrobar a la nostra cel·la, em va explicar fil per randa tot el s'havia dit en aquella reunió. Sembla ser que Abonne li va mostrar la carta de confessió de l'escolanet (ara ja frare madur) perquè la llegís i que Guillem la va llegir amb atenció. En acabat, sospirà profundament i callà. I doncs, li preguntà finalment l'abat, què en penseu de tot plegat? És una situació terrible, va respondre Guillem, un greuge molt dolorós per a aquesta sagrada institució. Ara bé, no entenc per què m'heu demanat ajuda, perquè al capdavall la carta de confessió està signada i a més l'antic escolanet (ara ja frare madur) fins i tot està disposat a tornar part de les almoines robades. Només les heu d'acceptar i després expulsar-lo de l'Abadia prèvia excomunió.
Bé, tornaré a escurçar moltíssim el meu relat perquè si no, no acabaríem mai. El cas és que al llarg dels anys, de les dècades, aquell escolanet lladregot havia arribat a frare (ara ja madur) amb càrrec de responsabilitat. És a dir, que en l'actualitat era el bibliotecari de la famosíssima biblioteca de l'abadia i que només ell posseïa la clau d'un lloc on s'acumulaven joies de l'antiguitat d'un valor incalculable. O sigui, que la biblioteca era gairebé una institució a part dins de l'abadia. Per tant, el bibliotecari estava en situació d'igual a igual respecte de l'Abat i li podia parlar de tu a tu. Ras i curt: que la carta s'havia d'interpretar com a secret de confessió i que per tant Abbone estava lligat de mans per poder actuar. Si ho feia, incomplia el seu deure. Però si no actuava, deixava en llibertat un lladregot.
Vaig convenir amb el meu mestre, Guillem de Baskerville, que teníem mala peça al teler. Però potser que torni a abreujar la meva història, perquè en cas contrari n'hi hauria per omplir 532 pàgines (en edició de butxaca). Per tant, reprenc el fil l'endemà, quan Guillem i jo vam visitar la biblioteca. De fora estant, aquella baluerna curulla de llibres tenia un aspecte impressionat i sinistre alhora. El bibliotecari (antic escolanet, etc.) ens va rebre a l'scriptorium, on un grup de frares treballava a la llum dels finestrals copiant llibres amb infinita paciència i mestratge. Darrere la seva taula hi havia la porta que conduïa a la biblioteca, de fet, un laberint d'escales i de passadissos, com vaig saber després. El bibliotecari va ser fred i taxatiu: no es podia tocar cap llibre, perquè eren massa valuosos. Si no volíem res més, estava molt enfeinat.
Després de Vespres (pels volts de dos quarts de cinc), mentre passejàvem per l'hort de l'abadia, Fra Guillem va tenir una inspiració de les seves mentre observava una col: el bibliotecari i l'abat eren còmplices. Com pot ser, mestre?, que li vaig preguntar. Elemental, benvolgut Adso, que ell em va respondre, el bibliotecari (antic ?escolanet, etc.) mai podria haver actuat sol durant 30 anys sense que algú de molta més importància que ell ho sabés, en ?tragués profit i ho ocultés. Però, llavors, vaig replicar, què significa la carta? Molt senzill, digué Guillem, és una confessió per ?alleugerir la seva ànima del pes de la culpa, però també un recordatori del bibliotecari a l'abat mitjançat el qual li diu que si un cau, l'altre el seguirà avall. Ens han parat una trampa i hem de tocar el dos d'aquí ?aquesta mateixa nit. I així ho vam intentar, però ens vigilaven i ens ho van impedir.
Ara, dissortadament, les restes del meu mestre reposen a l'hort, sota les cols que li van inspirar la resolució d'aquell cas, i jo sóc presoner a perpetuïtat dins de la biblioteca. Escric aquests records, ja vell, a la llum d'una llàntia, per no oblidar el nom de la cosa.