Solars per recordar

JORDI DALMAU Els qui érem uns infants aprenents de tot, aleshores que va esclatar la Guerra Civil del 1936, vàrem aprendre la paraula solar ben marcadament. Terreny destinat a edificar-hi; fins aquí el diccionari. Però en aquella data desgraciada va passar que els capitostos de la revolució antireligiosa varen manar que fossin eliminades totes les imatges religioses de tot arreu; el patrimoni d'aquest tipus que a totes les cases es podia posseir s'havia d'anar a llançar a un solar situat a la Gran Via, exactament allà on molt més tard s'hi va edificar el Govern Civil actual. Aquell solar era la fixació del lloc de la irreverència i de la ràbia revolucionaria. Les paraules, però, tenen una vivacitat i si un dia es lliguen negativament al nostre camí per la vida, més endavant poden rentar la seva cara i "el solar" de la Gran Via, d'aquell juliol iconoclasta, es va anar esfumant. Un altre solar de ressonàncies bèl·liques era el de la casa bombardejada al carrer de la Força, que li va costar de renéixer, però ho va fer magníficament, destinat com estava a una edificació noble en un barri emblemàtic. Un solar cèntric i cobejat, en quedar lliure de naus industrials, va obrir el palmell de la mà per dissenyar-hi la plaça de la Constitució. Un altre terreny, retrobat amb la retirada de la guarnició i instal·lacions militars, ha canviat la cara ferrenya dels antics ocupants per l'amabilitat i el relaxament del Parc del Migdia. Un solar ple de tronada càrrega de Renfe ens va deixar veure com els liquidàmbars se'ns feien amics al Parc Central. I n'hi ha més. Els gironins hem après una certa sensibilitat al darrere de les paraules que porten vida ciutadana.
Però hi ha un solar a Girona, i concretament al cor del Barri Vell, que fa neguitejar-se perquè dóna la sensació d'una falta de rumb. Fa cosa de vàries dècades es va enderrocar el col·legi dels Maristes, un edifici molt gran i amb dos patis a diferents nivells; la idea del projecte (si en tenia) degué marxar amb els camions del desenrunament. Si ara tinguessim aquell casal seria molt il·lusionant donar-li la ?segona vida d'unes noves utilitzacions que serien molt agraïdes en aquella mateixa zona. Ara és un solar ben senyorejat per petits rèptils i per grans decepcions. Referint-se a aquest espai, l'any 1991 l'alcalde Joaquim Nadal va escriure en el llibre "Girona, mirant el passat, pensant el futur" el següent: "Una acció ràpida de sanejament hauria de permetre de reconvertir el vell projecte de parc en un parc arqueològic; net i transitable, però sempre amb l'elementalitat d'un espai dedicat a excavacions. És un parèntesi necessari per concretar un nou projecte i permetre l'assentament de les dificultats que fins ara n'havien entrebancat l'execució". Divuit anys després d'aquella declaració, i trobant-se la gestió municipal en mans d'un altre ajuntament, cal preguntar-se encara quina maledicció ha fet niu al solar dels Maristes que el fa romandre en l'oblit i la deixadesa i és nota d'impresentable obstinat davant de la mateixa ciutadania i als ulls del visitant que li agrada de perdre's pels carrerons del Barri Vell de Girona, sempre tan elogiat.
Una vegada, a la presentació de l'exposició "L'altra Girona", l'artista Carles Vivó va dir: "Deixem que l'Alícia de Lewis Carroll, la que té la clau de la casa del mirall, al país de les meravelles, ens porti a l'altra banda del vidre. No tinguem por, entrem a veure l'altra Girona. Serà punyent o incòmode, per a alguns. Els artistes que hi exposem n'estaríem molt contents: quan cou, cura". Allò era una clara esperança entreveient el futur. Però el solar dels Maristes no té res, ni vidre per ser traspassat. És un espai de pèssima referència, incomprensiblement.