Cartes

Mestres i alumnes
Mariona Vila i Bosch. Llançà.
Actualment, els mitjans de comunicació parlen sovint de la relació mestre-alumne. Ja era hora! Fins que no hi ha hagut alguna agressió física no semblava un tema prou important tot i que arreu del país hi ha un bon nombre de mestres de baixa per depressió.
Alguns deixebles falten al respecte dia sí dia també als professors i no els pots pas posar segons quins càstigs perquè els pares encara s´enfaden. És un greu conflicte que tota la societat (institucions, associacions de pares, docents, Administració, etc.) ha de resoldre.
Em fan pena els mestres. La majoria han estudiat amb vocació aquesta carrera que exigeix tant. Sé de dos casos però, on es demostra que no sempre el que demana respecte (l´educador) té consideració envers l´alumne.
Primer cas: Institut de secundària de Figueres. Un noi no se´n sortia del tot ja que li costava seguir el ritme de les classes. Per aquest motiu estava molt deprimit. Un dia el professor diu a tots els alumnes presents a l´aula:
«Que algú porti una soga per a en tal?». Com per donar a entendre que potser es voldria penjar. No cal dir que el xaval va quedar molt avergonyit. Els pares no en van treure res d´anar a parlar amb la Direcció.
Segon cas: Institut de secundària de Girona. Arriba el docent a la classe i en lloc de la salutació pertinent, diu als deixebles:
«Heu treballat avui o veniu amb una mà a cada ou?»
Què es pot esperar amb aquesta manera tan grollera de parlar? Si es demana respecte, s´ha de començar respectant.
Està clar que el mestre ha de tenir alumnes, no col·legues. I també està clar que l´educació és una tasca que ha de començar a la llar. No deixem que tot recaigui sobre l´escola.
Nota: El pedagog Joan Bosch i Cusí (1866-1939) va entregar-se de ple en aquestes dues tasques: Augmentar el nivell social i econòmic del mestre a més de la qualitat de l´ensenyança en general. Per introduir-se en la seva obra en pro de l´ensenyament, res millor que anar a la seva web: www.joanboschcusi.info.

A l´Agustí Vila, mestre picapedrer i amic
joaquim melèndez i roser frigola.
girona.
Aquestes ratlles que dedico a l´Agustí Vila no pretenen aportar gaire res de nou a tot el que Josep Rodríguez i Molar ha escrit dictat en converses amb el mateix Agustí Vila i Perich en el llibre Buixarda i punxó, que es va presentar a Sant Julià de Ramis el primer dia de la Festa Major d´enguany.
El llibre és exhaustiu quant a biografia del protagonista, del seu ofici de picapedrer, de la seva vocació d´escultor, de l´obra realitzada fins ara, informació sobre la pedra i les pedreres gironines...
Aquesta petita aportació es més que res d´agraïment a l´Agustí Vila per haver-nos comptat entre els seus amics tant en l´acte de presentació del llibre com ja anteriorment havia en al rebre´ns a casa seva per gaudir del privilegi d´observar de prop la seva obra.
També vull fer esment del que més m´ha colpit de la personalitat de l´Enric Vila: la tenacitat de «pedra picada» per assolir la seva vocació d´escultor. Si la duia dintre o li ha donat el contacte amb la pedra no ho sabem. El cert és que ha esmerçat la vida a assolir les tres fites proverbials de l´home: després d´ésser pare i haver plantat un bell estol d´arbres fins i tot de pedra ha hagut d´esser el llibre, amb el qual ha escrit el tercer objectiu. Desitgem que segueixi abuixardant, punxant, esculpint...
En la trajectòria vital de l´Agustí Vila hi veiem el suport moral i emocional de la seva muller Enriqueta Pujolràs, companya fidel, pacient, constant i com que estem convençuts que darrere de tot gran home hi ha una gran dona la felicitació que des d´aquestes ratlles els fem arribar és per a tots dos.

Com vetlla l´Ajuntament pels ciutadans
joan saldaña. girona.
Dimarts al matí em vaig llevar amb son però content i agraït. Content perquè tinc un ajuntament, el de Girona, que vetlla per mi les 24 hores del dia. De quina altra manera si no es podria interpretar que a quarts de 2 de la matinada l´andròmina amb dues escombres mecàniques del servei de neteja estigués passejant-se pels voltants de l´església de Sant Pau? Ei, i no és el primer dia que vetllen per mi a aquestes hores. I agraït, perquè havia tingut la sort que no havien passat a quarts de 8 del matí uns senyors que duen uns bufadors, que fan un estrèpit que els pots sentir dos carrers més enllà, per recollir les fulles i les castanyes que són per terra ara que ha arribat la tardor. Llàstima, l´agraïment es va esvair quan, puntuals a la seva cita, els he tornat a sentir. On han quedat aquelles escombres fetes amb branques de bruc (més sostenibles i ecològiques) i que feien aquella fressa tan característica quan pentinaven el terra? Què hem de fer amb les ordenances municipals? Les anul·lem perquè l´Ajuntament pugui vetllar millor per nosaltres amb altres actuacions respectuoses amb el nostre descans? Que n´aprenguin els europeus, sobretot nòrdics, suïssos i alemanys, del que és tenir cura del benestar dels ciutadans!

Resposta a «Els becaris de Carod»
isabel coll soler i sis firmes més. girona.
En resposta a l´article «Els becaris de Carod», de Jordi Xargayó publicat el diumenge 6 de setembre, ens agradaria fer un seguit d´aclariments. Les beques ACC es convoquen per quart any consecutiu per fer estades a comunitats catalanes a l´exterior i, en determinats casos, donar suport a les delegacions del Govern i no, com deia l´article, per treballar a les «ambaixades». El grup de titulars de la convocatòria 2008/2009 està format per gent molt ben preparada: diplomats, llicenciats i doctors universitaris, amb domini d´idiomes i experiència associativa i professional tant en l´àmbit local com en l´internacional. La dotació econòmica mensual de la beca ens permet cobrir totes les despeses generades durant l´estada, cosa que no passa amb la majoria de les beques. Qualsevol persona que hi estigui interessada hi pot participar, sense que hi hagi d´aportar recursos econòmics propis.
Dit això, els imports que rebem no es poden assimilar de cap manera a sous de polítics, com afirmava l´article. Entre d´altres coses, ens agradaria recordar que treballem durant nou mesos en condició de becaris (sense cotitzar a la seguretat social ni per la pensió de jubilació, sense vacances ni pagues dobles). Estem d´acord que calen metges, mestres i funcionaris de Justícia, així com articles d´opinió que informin i no generin confusió. Com a persones que hem escollit aquesta opció amb implicacions en l´aspecte professional, personal i familiar, i que estem promovent la cultura catalana a l´estranger amb molta imaginació, entusiasme i pocs recursos, ens agradaria que els mitjans de comunicació ens donessin suport en aquesta tasca.