Hem de publicar els missatges SMS que un diputat envia des del seu escó del Parlament? El debat és obert i farà córrer riuades d'opinions sobre els límits de la intimitat i la publicitat interessada. Tanmateix, n'hi ha pocs que s'aturin a meditar sobre una altra pràctica socialment acceptada, ben estesa i no per això menys discutible. Què hi fa un diputat electe, durant una sessió plenària, durant la intervenció d'un altre representant del poble, enviant missatgets a través del mòbil? Construir país?

Es digui Sirera o es digui Saura, resulta lamentable que mentre es dirimeixen raons que poden condicionar la política, l'economia, l'atur, l'educació o la salut de la nació, un senyor s'entretingui a redactar consideracions de pati d'escola, a dir que el discurs del president és un "tostón" o a qualificar que el propi partit és una merda. Amb la maquineta a la mà, qui sap si l'única presència del diputat a l'hemicicle és el cul que escalfa la cadira. Hom pot encarregar la llista del súper, jugar a marcianets, descarregar melodies, xatejar amb els antípodes del món que en teoria ha d'administrar. A la imatge d'un saló de plens mig buit, amb senyories fent la becaina, ara hi hem d'afegir la trista estampa d'homenots enganxats a la Blackberry, just allò que ens enerva quan els nostres fills passen hores i hores obcecats amb la Nintendo.

Llavors ens lamentarem de la desafecció. Anys i panys intentant combatre l'honorabilitat de la feina dels polítics i un parell de missatges fan anar en orris la qualitat social de la seva tasca. El problema no és només el correu, sinó l'actitud. Si, a més a més, s'escampa la brama que aquelles hores, aquell terminal de telèfon mòbil, aquelles conferències les paguem tots, embolica que fa fort. Els diputats i les diputades n'haurien d'aprendre, de la dona del Cèsar. I quan són a classe, autoexigir-se la mateixa atenció que reclamem a la mainada quan és a col·legi i el mestre parla.