Tongada de curtmetratges

THOMAS SPIEKER Tota iniciativa cultural mereix sempre suport i aplaudiments, sobretot si és per conèixer les creacions de tota una colla de joves somiadors i entusiastes que afronten la difícil vocació d'obrir-se camí a l'entrebancat món del cinema. En aquest sentit, cal agrair els esforços de tot l'equip que ha organitzat el Festicurts de Figueres, que ha conclòs aquest cap de setmana. A aquestes alçades, però, el seu director, David Ruíz, es deu haver adonat que hi ha coses que s'escapen del seu control i d'altres que no funcionen prou bé i que tot plegat pot acabar convertint-se en una farsa o un vodevil de poble.
L'assistència de públic fou lamentablement escassa -sobretot en algunes de les projeccions que el festival diu voler promoure, els curtmetratges de directors nous que no ?arros?seguen espectadors per ells mateixos com ara l'Almodóvar o l'Amenábar o els "nostres" Ventura PonsMarc Recha. Pujar a l'escenari dient que "les previsions de públic s'han desbordat" queda bé de cara a la galeria i als espònsors, però ridícula davant d'aquells que hem estat gairebé sols o molt escassament acompanyats al Museu de l'Empordà o al Cercle Sport (si el trobàvem) a les projeccions.
Un altre tema delicat és la selecció de les pel·lícules. És evident que cada Festival pot triar les que li sembli -però també serà responsable si s'equivoca. Jo he quedat sorprès per alguns dels films que hi eren i decebut per uns altres que coneixia i hi mancaven- sobretot l'anunciada projecció de Les sabatilles de Laura del valencià Òscar Bernácer, que ha preferit desvetllar-se a Valladolid.
Pel que fa al palmarès, "Ona" d'en Pau Camarasa (BCN), mereix el Premi Tomàs Mallol perquè aconsegueix endinsar la càmera als pensaments impurs dels seus protagonistes. Tanmateix s'entén el màxim guardó per a Cómo conocí a tu padre d'Àlex Montoya (València), que tracta el tema de la incapacitat sexual transitòria ("gatillazo") amb certa gràcia. El que no acabo de trobar son les virtuts, àmpliament alabades pel jurat, de La fantàstica història de la nena intermitent d'en Ricard Serra (Peralada), que s'endugué el premi al millor curt en català. Davant d'un nivell confessadament fluix, hi havia alguna història mes sòlida i efectiva, menys pretensiosa, millor actuada i tècnicament més ben resolta que honora amb més encert la memòria dels pioners que pel simple fet de presentar-se en blanc i negre. Qüestió de gustos, suposo...