no ens agrada el foc

JAVIER CUERVO En la seva carrera cap a la infelicitat els executius espanyols de banca s'han apujat el sou el 50%. Ells decideixen com recompensar-se, alts d'autoestima o baixos respecte als altres. Amb raó: des de l'abolició del foc com a element d'equilibri social per què han de respectar ningú? Aquest és el joc i ells són els seus campions. Zero. Guanya la banca. M'apujo els ingressos, t'apujo les targetes i em trec de davant aquesta nosa amb uns quants milions d'euros vostres.
Els discursos posteriors a l'abolició del foc són immillorables. El psicològic de "les coses no es poden canviar; la percepció sí" és ideal per a la invalidesa, sigui física, psíquica, social, governamental o tributària (no es poden limitar els beneficis, no es pot recaptar entre les grans fortunes, si els apuges impostos s'emporten el capitalÉ).
Atès que els diners no donen la felicitat -els rics també plo?ren- pensem que la felicitat no dóna diners però és riquesa. Espanya va ser un país de pobrets alegres. No és més ric el que més té sinó el que menys necessita: samarreta, fruita de l'arbre i a ballar. Alegria. Però els interessos creats crearan necessitats i obligacions: la samarreta de marca, agafar la fruita de l'arbre és robar a la marquesa i no es pot ballar si no és a la discoteca.
Nicolás Sarkozy, que va arribar a president de la República Francesa gràcies al rancor social de ser el més pobre en un entorn de rics i que desitja la seva dona també per com és de cara, vol liquidar la religió del número -ell, que rendeix allò laic davant el Papa- i trobar el PIB aquest de la felicitat. Com que en el món que va oblidar el foc la riquesa no es redistribueix sola, cal trobar mesuradors que indiquin alguna cosa per càpita i alleugin la República.
Quan estem convençuts que la felicitat sí dóna la felicitat arriba el premi Nobel OrhanPamuk i declara que "la felicitat no ho és tot en la vida". No hi ha sortida perquè no ens agrada el foc.