Sobre presumptes ´submarins´

ÀNGEL DE VEGA Aquesta setmana l'analista de diumenge a la tarda té problemes a l'hora de triar tema, però no pas per defecte, sinó per excés. És a dir, Irlanda ha dit que sí al Tractat de Lisboa (com Arenys de Munt ho va fer amb la independència, per majoria); el COI va preferir Rio a Madrid (sempre els quedarà Barcelona 92); Fèlix Millet també va finançar una fundació afí a Convergència, la Trias Fargas; i finalment Reagrupament es va constituir com a partit independentista dissabte passat. Hi ha tanta teca que costa decidir-se. Però un missatge de correu electrònic, rebut diumenge passat, en el qual es qualificava Reagrupament de "submarí del PSC-PSOE" inclina l'analista de diumenge a la tarda a triar aquest tema. Per tant, donem-li la paraula i que s'expliqui.
Anem a pams. Per començar la meva anàlisi política, dir que no crec que Reagrupament, el partit independentista recentment fundat per l'exconseller Carretero, sigui un submarí del PSC-PSOE. Ara bé, perquè aquesta afirmació tingui alguna validesa abans s'ha d'argumentar. Primer element: el pes d'ERC en el tripartit (1 i 2) té dues fases clarament diferenciades. La primera la situaria abans del desastrós viatge del llavors president de la Generalitat en funcions, Carod-Rovira, a Perpinyà. Abans d'aquesta pífia política monumental, Esquerra fa i desfà, és el líder en segon pla del tripartit, és qui realment remena les cireres en el Govern. Després, però, passa a ser considerat per molta gent (tant dins i fora del partit, del Govern i del país) com una formació política poc seriosa, i sobretot el seu líder, Carod-Rovira, com un baliga-balaga, com un capsigrany, com un taral·lirot.
La seva dimissió confirma que la "cagada" ha estat de dimensions catedralícies, però malauradament el mal ja està fet. Esquerra passa ha ser considerat dins del Govern com el germà petit, el descontrolat al qual s'ha de vigilar perquè no es torni a ficar de peus a la galleda. Això reforça el paper del PSC i del president Maragall (fins aleshores no gaire galdós) i també d'Iniciativa. Tot plegat provoca a la llarga un canvi en la jerarquia del partit independentista mitjançat el qual el "clan de l'avellana" (Carod i Benach) deixa pas a Puigcercós i al seu equip de confiança, però Carod roman al Govern. És cert que Esquerra continua tenint la clau de la governabilitat i que sense ella no hi ha tripartit, però el seu crèdit polític dins i fora del Govern s'ha posat en qüestió i per tant s'ha escurçat notablement el seu marge de maniobra. Tot plegat, juntament amb el desgast que produeix governar amb dos partits unionistes, provoca baixes com la de l'exconseller Carretero i nous projectes independentistes que ara han vist la llum.
Què hi té a veure el PSC-PSOE en tot aquest procés? Potser va ser el president Maragall o Rodríguez Zapatero els qui van suggerir a Carod un viatge a Perpinyà mentre exercia de president en funcions? Per l'amor de Déu, siguem més seriosos! Les pífies es paguen molt cares en política i si són de mida catedralícia encara més. Per tant, crec que és injust que ara es titlli Reagrupament de partit submarí de ningú quan els taral·lirots, els baliga-balaga, els capsigranys, encara són dins d'ERC i fins i tot al Govern.
Dit això, anem pel que es podria considerar com la rel del problema dins del camp independentista. No sé si per a vosaltres serà tan clar com per a mi, però crec que és d'una evidència notòria i que es podria formular amb una sola pregunta: fins a quin punt és antinatural un Govern format per dues formacions unionistes amb Espanya (PSC-Ciutadans pel Canvi i ICV-EUA) i una d'independentista (ERC)? Se'ns ha justificat fins a l'esgotament per la vessant d'esquerres de tots tres partits contraposant-ho a una continuació de tot plegat (de 23 anys) si s'hagués format Govern amb CiU. Ara bé, quina diferència hi ha, des de l'opció unionista amb Espanya, entre PSC, ICV i CiU? Resposta: cap ni una, perquè totes tres formacions (dues d'esquerres i una de dretes) són unionistes amb Espanya i no pas independentistes.
Posem per exemple el cas d'Irlanda del Nord (que no té res a veure amb Catalunya). Allà, Londres els dóna un ultimàtum mitjançant el qual es diu que o bé independentistes i unionistes formen govern plegats o s'acaba l'autonomia. A veure, és el nostre cas, el nostre escenari? Quina necessitat hi havia de formar Govern amb dues formacions polítiques unionistes? Cap ni una. Sí, d'acord, es tenia la clau de la governabilitat i des de llavors s'han desenvolupat polítiques socials molt positives; però, creieu de debò que la independència de Catalunya ha fet un pas endavant amb el tripartit (1 i 2)? La realitat demostra que qui ha fet un pas endavant determinant en aquest sentit ha estat la societat civil del nostre país organitzant referèndums com el d'Arenys de Munt que han deixat descol·locats més d'un en les seves poltrones.
Altra vegada la societat civil catalana, mitjançant plataformes ciutadanes (que tan sovint han estat titllades com a "cultura del no" per CiU) han passat pel davant dels nostres polítics electes, de tots, dient sí a la independència de Catalunya. En aquest sentit, crec que la influència de Reagrupament serà molt positiva, encara que només sigui perquè ERC reflexioni a fons i no s'adormi a la palla.