Biografies

RAMÓN IGLESIAS La precisió de les biografies fetes per grans biògrafs (habitualment de cultura anglosaxona) tenen aquestes coses: desenterren de l'oblit històries apassionants que si haguessin passat molts anys més sense aflorar, haurien quedat sepultades per sempre més. És el cas de la relació de Truman Capote amb la Costa Brava, i més concretament amb Palamós, motiu de la novel·la que ha portat Màrius Carol a guanyar el Bertrana.
Les estades a Palamós del millor narrador americà del segle passat haurien quedat reservades a la poca gent que hi va tenir relació, fins que la desaparició d'aquests convertís en rumor allò que, ara, queda documentat per a la posteritat. Efectivament, part de A sang freda, possiblement la millor obra de no ficció, Capote la va redactar a Palamós.
Molts pensen que la relació del geni de Louisiana amb la Costa Brava la va descobrir la pel·lícula de 2005 de Bennett Miller, brillantment interpretada per Philip Seymour Hoffman. Fals! La primera descripció escrita i documentada d'aquesta història apareix l'any 1988, en el llibre Truman Capote, la biografia de l'escriptor Gerald Clarke. Precisament la pel·lícula de Miller s'inspira en aquesta magnífica biografia narrada amb la tècnica de consecució de cites. Clarke va parlar amb centenars de testimonis i persones de l'entorn d'aquell drogoaddicte, homosexual i geni i es va capbussar en milers de documents inèdits. L'any 1988 la premsa de les comarques de Girona va recollir el descobriment de Clarke, de la ploma d'un periodista  i afamat lector, de nom Poli Gómez, que va reconstruir aquell episodi parlant i entrevistant els testimonis palamosins d'aquella història, i que va donar com a resultat una magnífica crònica titulada Sang freda i aigües calmes.
La biografia de tradició anglosaxona es fonamenta en el temps per poder-la treballar, en la precisió, en la tècnica i en la tradició. Vaja, igual que aquí, on la majoria de biografies no deixen de ser una mena de collage format per retalls de diaris vells que recullen velles entrevistes fetes al personatge suposadament biografiat. La poca tradició i els pocs recursos que hi ha aquí per abordar el gènere han fet que, per exemple, també un anglosaxó, de nom Ian Gibson, fes la millor biografia que de moment s'ha fet sobre Salvador Dalí.
La poca traça en biografies provoca un dèficit inaudit. Sobretot perquè deixa pas a un gènere verinós: l'autobiografia, on el personatge en qüestió obvia els obscurs i dóna pistes errònies per si de cas algú intenta fer una biografia... despistar-lo. És el cas de l'exercici que està fent per entregues Jordi Pujol. La trajectòria del President és massa important com per deixar que sigui ell qui l'expliqui.