En aquests darrers mesos, a mesura que anaven sorgint informacions diverses sobre el possible contingut de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut, s'ha generat un debat constitucional entorn la legitimitat moral del veredicte independentment de quin sigui el seu contingut, i fins a quin punt és lògic que un tribunal, que no representa la voluntat popular, pugui canviar allò que ha ratificat el poble de manera directa.

És lògica l'expectació i la importància que es dóna a aquesta sentència, però resulta estrany la rapidesa amb la qual el sofert i guanyat a pols nou model de finançament ha desaparegut de l'agenda pública. Aquest model és una eina idònia per Catalunya perquè conté tots els mecanismes necessaris per al seu progrés i desenvolupament, i més concretament, suposarà increment progressiu, de 2.200 milions d'euros aquest any, i segons les previsions establertes l'any 2012 arribarà als 3.800 milions d'euros. Des del socialisme tenim clar que és l'hora d'aprofitar aquest moment per afirmar-nos i dedicar-nos a governar desplegant al màxim el nou Estatut d'Autonomia, en lloc de preocupar-nos preventivament per una sentència a la qual, a dia d'avui, ja li han posat moltes dates sense gaire encert.

No obstant això, aquest és també un moment propici per fer una reflexió emmarcada en el debat constitucional sobre una possible futura reforma constitucional. Comparteixo que el Tribunal Constitucional (TC) és un òrgan necessari, com a intèrpret suprem dels preceptes constitucionals i garant de l'estat de Dret, ara bé, en la regulació legal del mateix, articles 159 a 165 de la Constitució i Llei Orgànica del Tribunal Constitucional (LOTC), sembla que no es va tenir en compte la possible contradicció en què incorre aquest òrgan quan se li permet valorar el contingut dels Estatuts d'Autonomia que han estat aprovats per les corts generals essent objecte de les màximes garanties constitucionals (igual que les lleis orgàniques, amb la doble volta a les corts) i que en última instància han estat ratificats pel poble en referèndums. Al cap i a la fi, la Constitució de 1978 i l'Estatut d'Autonomia de Catalunya són fills de la mateixa voluntat popular, i sembla obvi que cap tribunal hauria de poder qüestionar-la.

Independentment de quin sigui el resultat de la sentència, calen reformes per tal de suprimir la possibilitat que un tribunal pugui modificar el contingut dels Estatuts d'Autonomia que han estats confirmats per una veu indiscutible i incontestable: la veu de la ciutadania, la mateixa veu de la qual emana la Constitució.

Existeixen dues vies per tal d'evitar aquesta contradicció. La més fàcil seria reformar la LOTC, obligant el TC a un control de constitucionalitat d'ofici de tota reforma estatutària abans de sotmetre-la a referèndum. No faria falta ni tocar la Constitució, ja que aquest control preventiu tindria força de cosa jutjada i impediria que es poguessin presentar recursos. En tot cas, caldria suprimir la possibilitat de presentar una qüestió d'inconstitucionalitat contra un Estatut, i retocant la LOTC en faríem prou en la mesura que l'art. 163 de la Constitució es remet a la llei. L'altra via, la més complicada, suposaria modificar la nostra norma magna, reformant l'article 161.1.a de la Constitució en el sentit d'exceptuar els Estatuts de les lleis o normes amb rang de llei que poder ser objecte del control de constitucionalitat per part del TC.