MIQUEL MARTÍN
Viatgeu cap a una altra dimensió. Una dimensió no només dels sentits, sinó també de la ment. Un viatge a una regió fantàstica les fronteres de la qual només són les de la imaginació. Un senyal us indica la pròxima parada: La dimensió desconeguda". Així començava cada capítol de la mítica sèrie La dimensió desconeguda (The Twilight Zone) que TV3 i el Canal 33 emetien a hores intempestives per tal, suposo, de submergir-nos millor en l'atmosfera del programa. Tot amanit amb aquella musiqueta genial, obsessiva, que només puc reproduir amb un barroer nino-nino, nino-nino, nino-nino...
La sèrie es va estrenar a la televisió americana ara fa 50 anys, el 2 d'octubre de 1959, amb l'episodi Where is Everybody? (On és tothom?) i de seguida es va guanyar un públic entusiasta i fidel. La CBS la va emetre fins al 1964 i al llarg de 150 capítols va acabar convertint-se en una sèrie clàssica, en un programa de culte. La idea i els guions eren de Rod Sterling, un senyor amb una imaginació desbordant i un esperit crític que el va enfrontar a les autoritats del seu país.
En menys de mitja hora, amb subtilesa, La dimensió desconeguda ens feia trontollar les nostres conviccions més profundes i ens convidava a qüestionar el món que ens envoltava. Sense estridències, sense tics pseudo-intel·lectuals o pretensiosos sempre ens deixava un rastre d'angoixa, un deix d'inquietud, algun tema sobre el qual reflexionar. De passada, Sterling aprofitava per sortejar la hipòcrita censura del seu país i deixar anar alguna crítica punyent contra el sistema polític nord-americà i la societat en general. Tot això amb una posada en escena magistral i uns tocs d'humor, de vegades macabre o absurd, que acabaven d'arrodonir la sèrie. Una sàvia barreja d'Allan Poe, de Lovecraft, de Hitchcock, de Calders, de Lewis Carroll, de Dalí, d'Asimov...
La sèrie, a més, fou un bon aparador per a actors com ara Robert Redford, Dennis Hopper o el ja consagrat Buster Keaton. És clar que també va permetre que hi "actuessin" Charles Bronson i Burt Reynolds, però ningú és perfecte, com deia el gran Billy Wilder.
Veient algunes de les sèries indigeribles que avui ens ofereix la televisió, un es veu obligat a emparar-se en la nostàlgia i reviure aquelles sèries ja llegendàries que amb quatre duros i una bona dosi de talent ens tenien atrapats al sofà sense patir la sensació que perdíem el temps. Ja ho deia Shakespeare: "Vaig malgastar el meu temps, ara el temps em malgasta a mi"; una gran frase que podria ser el punt de partida d'un capítol de La dimensió desconeguda.
