JORDI BERRIO
o tinc experiències directes del que passava als anys vint i trenta del segle passat, tot i això, els puc dir que mai no havia vist la societat catalana, o més ben dit, certs sectors de la societat catalana que constitueixen àmplies minories, tan incòmoda com ho està ara dins l'Espanya autonòmica. Tot bull, començant pels partits polítics, arribant fins la societat civil. Els republicans ja fa temps que estan instal·lats en una situació de crisi permanent, però la que pateixen actualment té un perfil diferent perquè mai com ara, havien tingut tants càrrecs en el Govern autonòmic sense, però, tenir capacitat d'influir en els esdeveniments; mai com ara el partit s'havia concentrat en els problemes que hi ha en el seu si, abandonant els compromisos que tenen amb els seus electors. El sector que domina l'aparell del partit, l'encapçalat pel seu secretari general, vol apartar i neutralitzar tot aquell que li pugui fer ombra. Aquest és un càncer que corrou la majoria de les formacions polítiques i que també s'ha desenvolupat en el vell partit republicà. Qualsevol persona amb un mínim de seny ja veu que es tracta d'una lluita completament inútil i perjudicial pel que la formació es pot suposar que encara representa. D'altra banda, la integració de la formació republicana (ells ara, en un exercici de miopia política suprema, volen que s'anomeni "esquerra") dins el nefast sistema autonòmic espanyol com a servidor del govern de PSC, és possible que els acabi conduint cap a esdevenir en un grup residual o, en tot cas, no determinant, segons indiquen les enquestes recents d'intenció de vot. Han volgut portar a terme un doble joc impossible. Per un cantó, entossudir-se a crear i mantenir un govern amb un PSC que està clarament lliurat amb cos i ànima al socialisme espanyol. Ho demostra el fet que, de manera sistemàtica, vota el Parlament de Madrid sense tenir en compte els interessos dels catalans. Per un altre, seguir fent un discurs sobiranista des del partit, sense que les paraules vagin acompanyades per les accions. El món de la política partidista pot suportar un grau determinat de contradicció però no tanta com la que els republicans hi volen introduir. El resultat de tot això, no pot ser altre que el debilitament del suport social que tenien quan es van declarar clarament independentistes i quan van difondre una imatge, que s'ha mostrat falsa, de ser un partit diferent de la resta dels que formaven el sistema polític català. Molts joves i no tan joves van votar els republicans creient que es decantaven per introduir en la política catalana un aire frec i renovador; creien que es decantaven envers un partit poc burocratitzat i democràtic. Però, tot això s'ha demostrat que només era un miratge. La conseqüència inevitable ha estat que des dels sectors independentistes hagi crescut la desafecció envers els republicans i que es busquin altres vies alternatives de sortida. Una pràctica política tan equivocada que no ho podia ser més, ha provocat una darrera escissió: la del Reagrupament, que encapçala l'antic conseller de la Generalitat Joan Carretero i que aplega els qui no estan d'acord amb la deriva que ha pres la política dels republicans des del segon tripartit. El Reagrupament s'ha constituït com a partit i, d'antuvi, compta amb un nombre d'adhesions important pel seu volum i qualitat. No es pot saber quin serà el futur de la nova formació però tot sembla indicar que provocarà una forta sotragada i no només al partit republicà, sinó a tots els qui formen el tripartit.
Més enllà dels partits i de les seves maneres de fer política, existeix la societat civil amb les seves organitzacions. Manta vegades, des d'aquesta tribuna, he argumentat subratllant la importància que considero que té l'existència d'amples sectors del poble actuant fora del sistema polític, però amb la clara intenció d'influir-lo i de controlar-lo: aquest és el moll de l'os de la democràcia. Han estat ciutadans al marge dels partits polítics els qui van organitzar, fa poc, la consulta d'Arenys de Munt, una iniciativa que ara sembla que s'estén a molts municipis. Se n'anuncia una, no ja d'un municipi sinó tota o bona part d'una comarca: la d'Osona. En el mateix sentit, molts altres pobles han manifestat la seva intenció de fer dir la seva a la població. El procés sembla, doncs, que tingui una volada considerable. Tanmateix, els qui promouen aquestes consultes han d'estar alerta perquè els sortiran molts enemics i entrebancs i no serà el menys greu l'intent que, sens dubte, faran els partits per controlar i aigualir el procés.
Vull acabar evidenciant que mai com ara no s'havia parlat tant d'independentisme; mai com ara, no hi havia tanta gent i tants sectors convençuts que la independència del Principat constitueix una possibilitat real, factible, no utòpica. Aquest ambient social ha fet que els mitjans de comunicació s'hagin vist obligats a tractar-lo i a convertir-lo en un tema periodístic a través de notícies, articles d'opinió, entrevistes i referències a la premsa internacional. Ben cert, que s'hi poden trobar opinions a favor i en contra; unes consideren que la independència podria ser una sortida favorable a la situació actual, però completament impracticable, altres la veuen difícil però factible, i, naturalment, també n'hi ha que s'hi oposen radicalment. Amb tot i això, el tema existeix està present en les redaccions del mitjans, es fa constantment més consistent amb noves aportacions, i això vol dir que es debat en l'espai públic. Quan un tema està viu i s'enriqueix cada dia amb fets i opinions a favor i en contra, resulta possible que el que es discuteix tingui una sortida o un altra. Si no se'n parla, tal com ha passat durant tants i tants anys amb el tema de la independència de Catalunya, llavors, la qüestió, el problema és com si no existís socialment. En definitiva sembla, que el País bull i això permet esperar que passaran coses. Espero que els esdeveniments ens siguin favorables.
