Ja fa més de tres anys que el comiat d'en Pasqual va deixar orfes una pila de socialistes però també va suposar un descans per a aquells a qui se'ls havia entravessat. Amb tot, segueix molt loquaç per defensar opinions que l'apropen al nacionalisme més recalcitrant. L'últim acudit és el manifest de Juneda del 4 d'octubre que promou no pagar impostos si en 30 dies el Tribunal Constitucional no dicta una sentència justa sobre l'Estatut. Tararí, tararà!
L'Eloi, un veterà socialista de Lloret, no es va estalviar cap dels ensurts per les seves freqüents declaracions enginyoses i absurdes. No obstant això, era indulgent tot recordant la nadala de l'Àngel i en Pasqual: "Si em busqueu les pessigolles / sabreu qui és en Pasqual". A més, no s'havia de fer estelles d'un arbre caigut sinó preparar un solemne homenatge a qui havia deixat la política d'amagatotis i obligat.
Per aquest motiu, l'Eloi va proposar a la direcció del partit organitzar una edició especial dels Jocs Florals que, sota el lema Patria, Fides, Amor, premien la millor poesia amorosa amb la Flor Natural, la millor poesia patriòtica amb l'Englantina i el millor poema religiós amb la Viola d'Or i Argent. En Pasqual rebria els guardons pel seu amor a Catalunya, pel cant a l'Estatut i per denunciar la traïció de Judes ZP. Atorgant-li els tres premis alhora, se'l podria investir Mestre en Gai Saber. Era un merescut reconeixement al modern joglar que seguia la petja del seu avi, autor d'una oda al·legòrica d'adéu a Espanya.
Els responsables del partit el van engegar a dida però l'Eloi no es va donar per vençut. Va demanar que en Pasqual fos el convidat d'honor de la nit literària que cada any se celebrava a Lloret. Se li podria atorgar, amb caràcter honorífic, el premi Motxilla de Viatge pel seu llarg caminar des de l'extrema esquerra del FOC (Front Obrer de Catalunya), pels volts dels anys seixanta, fins al nonat Partit Demòcrata que va propugnar abans de retirar-se.
El organitzadors de la vetllada, que eren d'un altre color polític, no en van voler saber res. En tot cas, li van dir, a tall de befa, la motxilla hauria d'estar carregada de pedres i amb l'obligació de pelegrinar a Queralbs per seguir les petjades del seu predecessor.
El sofert Eloi, davant tan clara provocació, va deixar anar: "Ah, aquell vellet que es ficava la gent a la butxaca amb parla farfallosa i tics facials?". La resposta va consistir en un reguitzell d'invectives.
Ai, senyor, senyor! Com podem anar bé si els pares de la pàtria no són respectats? Quina desconsideració vers els honorables d'aquest país!
