JOAN CARRERAS I PÉRA
El bisbe d'Urgell Joan Martí i Alanis tingué una rara habilitat. Al llarg de 32 anys fou un bon pastor eclesiàstic i un brillant estadista. De 1970 al 2003 compartí el Principat d'Andorra amb el president de la República Francesa. Hauria pogut passar a la història, com tants d'altres, amb la grisor d'un càrrec convencional. I tanmateix -per raons de proximitat geogràfica d'un "savoir faire" personal-que li reconegué el mateix copríncep francès- assumí la responsabilitat de modernitzar l'històric ?Principat d'Andorra. I hi va reeixir.
Fou, en paraules del president del Govern andorrà, "un persistent defensor de l'existència i la independència d'Andorra com a estat". El síndic pronuncià aquestes paraules en la constitució de la Carta Magna, aprovada en referèndum pel poble andorrà (29-IV-1993). En esdevenir un estat membre de l'ONU, el Principat d'Andorra pogué tenir representació pròpia en els Jocs Olímpics de 1996. I l'idioma català -única llengua oficial del petit estat pirinenc- podia ressonar dins l'hemicicle universal. No és estrany que El País el presentés en el seu obituari com un bisbe "de perfil catalanista".
Del Bisbe Martí i Alanis en recordo una anècdota. A Tossa. El 22 de gener de 2005. Invitat per la parròquia, presidia la recepció del Pare Pelegrí. Aquell any, l'Ajuntament va convidar el conseller de Governació, l'Honorable Joan Carretero. Ningú no sabia que es coneixessin, però durant el sopar, em vaig adonar d'unes velles relacions entre les dues màximes autoritats -civil i eclesiàstica-. La cordialitat no era fictícia, sinó la pròpia d'una antiga coneixença. "Us coneixíeu?" Vaig comentar dissimuladament al prelat. I em va respondre, amb la seva bonhomia. "I tant! Va ser seminarista de la Seu".
