El fantasma dels expedients de regulació d'ocupació (ERO) ronda pels ajuntaments. Ara bé, un acomiadament col·lectiu és aplicable al personal laboral de les entitats locals? El govern municipal que ho proposi haurà de justificar quins serveis cal suprimir o redimensionar. Haurà d'explicar si són treballadors fixos en plantilla o contractats temporals renovats any rere any, una pràctica prohibida a l'Administració Pública. Tanmateix, l'Associació d'Empreses de Treball Temporal calcula que la temporalitat del sector públic en el segon trimestre de 2009 (25,4%) va superar per primera vegada la del sector privat (25,2%).

Si tantes són les penúries i apareix el dèficit pressupostari, la llei preveu tres opcions per afrontar la fatal situació. La primera és reduir les despeses voluntàries en el pressupost següent (festes, propaganda, viatges, dietes, promocions...) per un import igual al dèficit; la segona és aprovar-lo amb un superàvit inicial d'una quantia no inferior al dèficit per la via de l'augment dels tributs i la tercera és demanar un crèdit a tornar abans d'expirar la legislatura.

Per tant, els polítics que han estirat més el braç que la màniga no s'han d'escudar ni en la crisi ni en la magresa dels diners aportats per l'Estat. És a dir, els empleats públics no han de pagar els plats trencats per una mala planificació dels ingressos o per la disbauxa en la despesa.

En resum, els ERO a l'Administració Pública són inacceptables. La remissió genèrica de l'article 7 de l'Estatut Bàsic de l'Empleat Públic a l'Estatut del Treballadors no és un xec en blanc. Al personal laboral dels serveis públics que no són de mercat (serveis socials, seguretat, educació, cultura, medi ambient...) no se'ls pot aplicar els articles 51 i 52 de l'Estatut dels Treballadors, que regulen l'extinció dels contractes de treball per tal de "superar les dificultats que impedeixin el bon funcionament de l'empresa, ja sigui per la seva posició competitiva al mercat o per exigències de la demanda". Aquestes causes no es donen als ajuntaments perquè ni són empreses ni ocupen una posició competitiva. Tampoc la demanda de serveis públics respon a la fórmula "com més car, menys demanda, i viceversa", sinó a les necessitats dels ciudatans que paguen impostos.

Per aquests motius, els ERO s'han d'impugnar en via administrativa i en via penal. Els responsables polítics, si han autoritzat la contractació de personal temporal, poden ser acusats de prevaricació per infringir les normes de la Llei de Pressupostos Generals de l'Estat.

Així de clar!