THOMAS SPIEKER
Em sembla bé continuar el petit debat sobre cinema sense mitjans i festivals modestos que en David Ruíz ha volgut encetar a partir de les meves observacions de fa quinze dies. I em sembla be perquè així donarem mes publicitat (i interès) al Festicurts figuerenc i als curtmetratges en general -com mes se'n parli, millor, sempre que el lector no es perdi, és clar.
Vivim en un món en el qual, ens agradi o no, el que compten són els resultats. En el món del cinema, aquests resultats són les pel·lícules acabades -grans o petites, llargues o curtes, d'alt o baix pressupost. Un cop que s'exhibeix un film davant del públic, es converteix en el que és sense haver de tenir en compte cap més circumstància o atenuant. Si algú veu "idea i talent" darrere el treball, molt bé. Si un altre no n'hi veu, també.
Com està bé que el director d'un festival defensi el palmarès d'un jurat que ha cridat per atorgar uns premis -sempre que hagi respectat la seva independència-. Però la defensa "a ultrança" que en David fa d'en Ricard Serra sembla fruit del que precisament diu voler evitar: amiguisme. I és que a l'hora de triar el "millor curt en català", David, no s'hi val la "lletra petita" ni cap filosofia, el premi diu tot el que cal saber i es tan inalterable com la pel·lícula a la qual s'atorga. No cal xafardejar sobre el "nivell intel·lectual" de ningú o la seriositat d'altres festivals -no canviaran ni la meva opinió ni el seu tarannà-. El que cal, amb el vostre entusiasme i la gens menyspreable quantitat de diners que us aporten l'Ajuntament i els espònsors, és lluitar per convertir el Festicurts en un referent. Cal omplir els diferents espais a totes les projeccions, cal senyalitzar-los bé i mirar que sempre hi hagi algun representant a més del/a projeccionista. Potser també cal evitar que el festival avali treballs un xic "estrafolaris", com ara els filmets d'aquells caçafantasmes intentant xuclar (el talent de?) l'Isabel Coixet al cel de l'Empordà entre curt i curt, que feien més pena que altra cosa. Però aquesta torna a ser una qüestió de gustos, suposo.
I no t'amoïnis per la meva soledat, David, que ho porto bé, molt bé. Recorda que, segons Plutarc, "la dona del Cèsar, no tan sols ha de ser honesta, sinó que ho ha de semblar".
