JOSEP CORNELLÀ I CANALS
Dilluns passat, el meu telèfon mòbil es va morir. Es veu que aquests petits estris també tenen la seva vida: neixen, creixen (en noms afegits a l'agenda), es reprodueixen (o sigui, es fan indispensables) i, finalment, moren. La sensació de quedar-te sense mòbil és estranya; tal vegada per ser nova. Vaig ser reticent a usar-lo, però s'havia anat convertint en un company més de la meva vida de cada dia. I, per sort, mai vaig tenir la temptació de tenir-ne més d'un. En feia prou. Però dilluns, l'aparell va dir prou. En el primer moment, tens la sensació que la vida ha fet un tomb. Ja no estàs localitzable. Et trobes sol, sense poder satisfer aquella temptació d'agafar-lo i trucar a algú. I t'adones de com el mòbil t'ha creat una necessitat de comunicar foteses als altres; coses que, si haguessis d'anar a buscar una cabina, mai no hauries experimentat cap necessitat de compartir.
I alhora et sens indefens. En cas de necessitar l'ajut d'algú, com ho faria? Ens hem acostumat a tenir aquest recurs a la butxaca que ens priva de preocupacions. El mòbil resta autonomia a la persona. I resta capacitat per reaccionar davant els sotracs que ens trobem, sovint, en el dia a dia. Sense mòbil, has de prendre decisions, veure com ho fas per comunicar amb tal o amb tal altre, o com avises que arribaràs tard a una reunió. I, de sobte, et quedes sense agenda. Tenies els telèfons dels amics i coneguts ben atapeïts en una targeta minúscula que ve a ser com el "cor" de l'aparell. I si tens la desgràcia, com a mi em va passar, de que aquesta misteriosa targeta es fa malbé, aleshores quedes sense cap d'aquelles informacions que, al llarg d'un munt d'anys, hi havies anat introduint.
Hom enyora, en aquests moments, aquella vella agenda de butxaca, amb un abecedari, on anotaves els noms i cognoms, les adreces i els telèfons dels teus amics i coneguts. Avui, amb el mòbil mort, trobo a faltar la vella agenda que, morta també per manca d'actualitzacions, descansa en un prestatge de l'armari.
Quaranta hores sense un mòbil a la mà donen per pensar en moltes altres coses. I penses en aquelles converses sense sentit que t'han obligat a escoltar compartint viatge en tren, o a la feina, o en el decurs d'una conversa en una tranquil·la sobretaula.
Hem creat dependència cap al mòbil? Goso dir que sí. Però és una dependència que progressa lentament, dolçament, embolcallada de bones raons. Quan el mòbil mor, el trobes a faltar. No he experimentat cap quadre d'abstinència. Però no deixa de ser una "anormalitat" en la manera de fer. I això, d'alguna manera, et trasbalsa actes que tenies com a rutines. Torno a tenir mòbil. Nou i flamant. Amb una agenda buida que, amb paciència, caldrà omplir de nou. I que, aquesta vegada, compartiré amb la vella agenda de paper, aquella que dorm al prestatge, però que no falla mai.
