ALBERT CANO
Dos fets de la nostra política exterior (la reunió entre Obama i Zapatero i la recent visita a Cuba, sense contactes amb la dissidència, del ministre Moratinos) revelen que, des de la retirada de Felipe González, les relacions externes espanyoles segueixen tenyides d'una barreja de deliris de grandesa i ideologització.
Amb Aznar, en ple "desenvolupament", es va voler trencar amb la "dependència francesa" i vam ser del braç angloamericà (com va evidenciar la guerra de l'Iraq). En un arravatament d'arrogància/complex d'inferioritat es va sol·licitar que, tenint en compte "el nostre pes econòmic" (era aviat per denunciar-ne la vulnerabilitat, basat en el totxo i les ajudes europees, com li va recordar el ministre d'Economia alemany a un superb Rodrigo Rato en una reunió), Espanya havia d'entrar en el G-7. No van fer el ridícul d'admetre'ns-hi.
Amb Zapatero també hi va haver deliris ("la nostra economia està en la Champions", "aviat superarem França") i es va accentuar la ideologització: sense relacions amb Bush i amb adoració al progressista Obama (malgrat que, als EUA, l'esquerra no existeix: només hi ha centristes -demòcrates- i dretans -republicans). Aquesta ideologització porta a contemporitzar amb règims d'"esquerra": cas de Cuba, fins al punt de promoure un acord d'associació entre l'illa i la UE, que trenqui la posició comuna de 1996, on s'exigia l'evolució a la democràcia i el respecte als drets humans; o com a Hondures, en demanar el retorn al poder de Zelaya, encara que busqués garantir-se una reelecció permanent "a l'estil Chávez".
Enfront d'uns i altres, potser comença a ser hora de recordar la frase de Lord Palmerston i aplicar-la a Espanya: "Gran Bretanya no té amics ni ene?mics permanents, només els interessos ho són".
