EDUARD ROJO TORRECILLA
Dijous passat vaig tenir oportunitat de presentar una ponència en la jornada sobre diversitat i cohesió social, celebrada a Salt i organitzada per la Federació de Municipis de Catalunya. Això m'ha obligat a ordenar bona part de les idees, tesis i propostes que he anat elaborant en els últims mesos en aquesta matèria, i també m'ha obligat i animat a llegir el resum executiu de l'informe publicat el passat dia 20 per la Unesco i que porta per títol "Invertir en la diversitat cultural i en el diàleg intercultural", la lectura del qual recomano. Es tracta d'un informe, per dir-ho amb les seves pròpies paraules, que "esbossa una nova visió de la diversitat cultural centrada en el dinamisme d'aquesta i en la necessitat de lluitar contra la propagació d'un analfabetisme cultural impulsada per l'acceleració de les transformacions socials".
Vaig assumir la presentació de la ponència amb indubtable interès per diversos motius: el primer, per trobar-me en una població que té un 40 % de ciutadans empadronats estrangers, segons les dades de l'Informe anual de l'observatori permanent de la immigració, un total d'11.235 (enfront dels 1.350 empadronats en l'any 2000), un laboratori excepcional de com gestionar la diversitat; el segon, perquè era una satisfacció retrobar-me amb la seva alcaldessa, Iolanda Pineda, alumna meva no fa gaires anys a la Universitat de Girona; el tercer, perquè la contribució de les polítiques locals a la gestió de la diversitat adquireixen cada vegada més importància, i com destaca un recent informe del Comitè de les Regions "les autoritats locals i regionals estan en primera línia en el relatiu a la implementació de les polítiques d'immigració i asil, i recorda que són les primeres que han de reaccionar a l'impacte social i econòmic dels fluxos migratoris en els seus territoris"; l'últim, i no menys important, perquè la relació entre immigració i mercat de treball és verdaderament important i ha de merèixer la nostra atenció, com també l'està mereixent en les propostes de la presidència sueca sobre el programa comunitari de llibertat, seguretat i justícia per al període 2010-2014. En aquest sentit, les dades de l'Enquesta de Població Activa del tercer trimestre, publicades divendres passat, demostren la importància de la presència de la població immigrant al mercat de treball espanyol: la població activa estrangera està integrada per 3.658.800 persones, amb 2.652.200 ocupades i 1.006.700 desocupades, mentre que 1.118.000 persones estan conceptuades com a inactives. La seva taxa d'activitat és del 76,60 %, més de 19 punts per damunt de l'espanyola (57,43 %).
Quan em vaig acostar a l'estudi de la immigració, a principis dels anys 90, la realitat internacional, europea, espanyola i catalana era en termes quantitatius sensiblement diferent, però els problemes amb els quals es trobaven molts immigrants regulars per poder exercir els seus drets als països d'acollida no diferien molt dels problemes amb els quals avui es troben els nous immigrants, i molt més ara si la seva situació administrativa és irregular, ja sigui originària o sobrevinguda, al país d'acollida. És a dir, han canviat els números, i no oblidem que darrere de cada xifra hi ha una persona, però s'han mantingut molts dels problemes i qüestions litigoses que ja es plantejaven llavors.
Probablement sigui cert que estem davant una realitat social que quan la traslladem a l'àmbit legal es troba que la distància entre el marc normatiu vigent i la seva aplicació real i efectiva és molt llunyana moltes vegades. Per això s'hi suggereix prestar atenció a les propostes formulades en el recentment presentat Informe sobre desenvolupament humà 2009, del Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD), en el qual es planteja que els governs "han de reduir les restriccions al desplaçament a l'interior i fora de les fronteres, i ampliar les alternatives i la llibertat dels seus habitants", i proposa, entre d'altres mesures, ampliar els sistemes per al treball realment estacional en sectors com agricultura i turisme, i "augmentar la quantitat de vises per a persones poc capacitades, fent dependre el seu nombre de la demanda local". En la mateixa línia, un recent informe de l'OIT posa de manifest la necessitat d'adoptar mesures polítiques apropiades per maximitzar la contribució dels immigrants, tant per als països d'origen com per als de destí, i destaca que "una resposta a la crisi que només considera la disminució de la demanda general de treball, sense atenció a la demanda diferencial per sectors, podria generar una migració irregular".
Si és cert que hi ha diferències en el gaudi i exercici de drets entre unes persones ("ciutadans") i altres ("estrangers"), en les societats pluriculturals dels països desenvolupats (en termes econòmics i d'exercici de drets polítics, socials i culturals), hem de preguntar-nos quina és la raó d'aquesta diferència; és a dir, preguntar-nos quina és la raó d'aquesta diferència, i si podríem plantejar-nos que desaparegués, almenys en una primera etapa per a totes les persones estrangeres que han accedit regularment a un Estat, deixant per a més endavant, per ser una qüestió polèmica i vidriosa, si podríem establir la igualtat entre les persones amb independència de la seva nacionalitat i el seu lloc d'origen. No sembla una qüestió utòpica, ni de bon tros, ja que des de la mateixa Unesco s'ha abordat el debat i estudi en profunditat de si és possible, i quins serien els beneficis i costos, reconèixer la lliure circulació de totes les persones, és a dir fer viable la immigració sense fronteres. En l'esmentat treball es conclou que la lliure circulació presenta fortaleses i debilitats, i que no constitueix una solució perfecta al desafiament plantejat actualment pels fluxos migratoris, però que tampoc es tracta "d'una utopia irrealista que desembocaria en el caos", alhora que es demana una àmplia visió de mires per imaginar polítiques més acceptables que les que ara s'apliquen i que estan lluny de donar resposta adequada als reptes de la immigració.
En els articles i treballs que he efectuat els últims anys sobre la immigració m'he detingut gairebé sempre en l'anàlisi de la percepció de la ciutadania europea, espanyola i catalana sobre l'esmentat fenomen, i ho he fet perquè moltes vegades les diferències entre les percepcions positives per part dels qui coneixem amb detall aquesta realitat no es corresponen en bona mesura amb aquelles que tenen una part no menyspreable de les persones enquestades, i aquest contrast em reafirma més, si és possible, en la necessitat d'una explicació didàctica, clara i accessible a tots els públics de la realitat de la immigració, cosa que en rares ocasions ocorre en el debat polític i mediàtic; per això, és més apreciable encara el treball de les organitzacions que aposten de manera clara i decidida per les polítiques d'integració de la nova ciutadania i per l'adopció de mesures per gestionar la diversitat perquè aquesta sigui enriquidora.
Aquesta percepció problemàtica de la immigració apareix en els eurobaròmetres comunitaris, en el baròmetre que realitza mensualment el Centre d'Investigacions Sociològiques o en els que periòdicament elabora el Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat, constatant-se també que hi ha una distància clara i evident entre allò que es considera com un problema general i el que es considera un problema particular. Igualment, la percepció que la immigració pot ser un problema existeix en diversos països europeus, o més exactament allò que es planteja cada vegada més en els debats polítics és la limitació del nombre d'immigrants que poden accedir al país.
En definitiva, mentre bona part dels estudis constaten la bondat de la immigració per al creixement econòmic i de l'ocupació, una part de la ciutadania considera un problema, més o menys seriós, la immigració. Per això és important fer un gran esforç per trencar amb els tòpics i estereotips existents. La jornada celebrada a Salt ha estat un bon moment per treballar en aquesta direcció.
