JORDI BERRIO
Com vostès ja saben, existeixen unes aus que s'alimenten dels animals morts que poden trobar; el que fan aquestes aus ens serveix de metàfora per tal de posar de manifest les pràctiques que realitzen els partits polítics que ens ha tocat de suportar. Aprofiten les misèries dels altres per tal de desqualificar-los al davant de l'electorat, en un exercici d'una deplorable manca d'ètica en l'exercici de la cosa pública. El lamentable afer del Palau de la Música constitueix un exemple perfecte de les pràctiques habituals dels partits en llur cursa per a la conquesta del poder; també és una mostra de com estan degradant la pràctica política. El que començà com un cas de corrupció i de delinqüència d'un o d'uns senyors que regentaven una venerable institució de la societat civil catalana i que es convertí, en un principi, de forma inevitable, en un tema que presidia l'actualitat, s'ha transformat darrerament, en un combat polític de baix nivell. "El cas Millet" està servint d'arma per desqualificar l'adversari, sense adonar-se que esbombar la possible corrupció d'una formació esquitxa totes les altres i el conjunt del sistema polític. Concretant una mica més els fets, afegirem que aquests dies, destacats membres del PSC, volen embolicar Convergència en la trama de robatoris que constitueixen el moll de l'os del dit cas. Se sap que la Fundació Trias Fargas va rebre donacions en metàl·lic del senyor del Palau; el que no se sap és si els dirigents d'aquesta fundació eren conscients o no del fet que aquests diners procedien d'un robatori. Tot sembla indicar que els socialistes estan nerviosos perquè han conegut que, segons les enquestes d'opinió recents, el tripartit podria no sumar per poder continuar al capdamunt del govern de la Generalitat i del consell Municipal de Barcelona. Això faria que CiU podria substituir-los en totes dues institucions. Situats en aquesta avinentesa han pensat que podien convertir l'afer del Palau en una arma per tal de fer descavalcar l'adversari que ells consideren enemic. D'acord amb aquesta estratègia mancada completament d'ètica, els socialistes, juntament amb la sucursal catalana del PP -no podia ser altrament- han encetat una campanya vergonyosa de desprestigi en contra de Convergència. L'estratègia es pot resumir amb aquests mots: ensenyar les vergonyes dels altres i amagar les pròpies. Perquè la realitat ens mostra que qui més o qui menys té coses a ocultar o a oblidar sobre els diners que reben per vies indirectes; no cal fer ?gaire memòria per recordar que un dirigent de la formació socialista va anar a la presó per un delicte de finançament indegut del seu partit. Amb tot això no vull dir que, precisament, els dolents siguin els socialistes i que els de CiU siguin millors; malauradament, aquesta manca d'ètica, aquest tot s'hi val per tal d'aconseguir l'objectiu d'estar en situació de poder remenar les cireres, és una pràctica comuna del conjunt de formacions que constitueixen l'espectre polític català.
No senyors, no, aquest no és el camí; amb unes actuacions com les que denunciem, l'únic que aconseguiran és que la gent, el poble, se'ls giri d'esquena i que pensi que la manca d'escrúpols és consubstancial amb l'exercici de la política. Un tal pensament, entre tots, hem de fer, no solament que no sigui veritat, sinó que tampoc ho sembli; hem d'aconseguir que els fets els desmenteixin inqüestionablement. Estic llegint que el Consell Plenari de la Consulta per la Independència, que aplega les entitats que promouen consultes sobiranistes, proposa de fer-les, properament, arreu del País, no només sense comptar amb els partits polítics, sinó deixant-los expressament fora del procés. No els fa pensar que s'hagi arribat a aquest extrem? No els sembla, dirigents i militants de les formacions polítiques catalanes, que la manera com han portat a terme la tasca que hom suposa que han de fer els partits, els porta, ens porta a tots, al desastre? No creuen que és urgent engegar un procés de regeneració de la política a Catalunya? No creuen que és imprescindible recuperar la credibilitat que tenien quan, després de la mort del dictador, es va encetar la transició política? Un dels primers objectius, segons el meu parer, que s'haurien de proposar d'assolir és la solució del greu problema de finançament que pateixen els partits polítics. Si una tal cosa s'aconseguís, s'evitarien moltes de les activitats perilloses que es practiquen d'una manera constant. Les campanyes electorals són massa cares i, a més, es pot dir que, actualment, totes les formacions estan constantment fent propaganda com si les eleccions s'haguessin de celebrar en una data propera. Després, també penso que una altra acció que haurien d'emprendre és la d'alleugerir les seves estructures, les quals crec que estan excessivament dimensionades. Els vells partits de masses ja no existeixen i de la mateixa manera que les bases de les formacions polítiques han empetitit, també ho haurien de fer, paral·lelament, les estructures que administren el dia a dia de l'acció política. Però el canvi més important, el més revolucionari, el més progressista, fóra que s'evités tanta propaganda, tant de màrqueting i que, contràriament, els discursos provinents dels partits se centressin, fonamentalment, a tractar i debatre els problemes de tot ordre que té plantejats la nostra societat i no a desqualificar els adversaris. Ja sabem que les antigues utopies de l'esquerra tradicional s'han ensorrat i que el que ha quedat és un capitalisme enfortit que ens ha conduït a la gravíssima crisi econòmica, política i ètica que patim actualment. És evident que sigui quin partit sigui el que governi prendrà iniciatives semblants en qüestions socials i econòmiques, atès que, en els nostres dies, les antigues nocions d'esquerra i dreta serveixen poc per tal de classificar les accions partidistes. En canvi, en el nostre cas la vertadera disjuntiva rau en el tipus de solucions que es proposen al greu problema de la nostra relació amb Espanya. Sobre això haurien de reflexionar els partits i haurien d'intentar de tornar a bastir projectes de futur creïbles, tot abandonant el bla, bla, bla estratègic que practiquen. La qüestió essencial rau a determinar quin serà el futur que tindrà Catalunya i no si el partit que governarà serà el dels socialistes o CiU.
