OLGA MOROTE
girona torna a obrir les seves portes, com és habitual en aquestes dates, a les Fires i Festes de Sant Narcís, amb una programació de 258 activitats repartides per tota la ciutat i "amb la intenció de complaure tot tipus de públics i edats". Seran deu dies de festa major al llarg dels quals es faran mans i mànigues per assistir al màxim d'espectacles possibles en un intent de fruir tant com es pugui d'aquests dies que, com sempre, el temps s'emportarà en un obrir i tancar d'ulls. I és que el temps passa cada vegada més de pressa, o aquesta és la sensació que tenim els qui recordem, des de la llunyania cada cop més llunyana, tot aquest batibull d'olors, colors, fires i desficis, tota aquesta munió de gent passejant, observant, flairant aromes i perfums que es barregen, que s'entrecreuen, que ens embolcallen acompanyats d'una brisa suau i càlida, que ens acondueixen fins a les arrels més profundes de la nostra memòria i ens conviden a deixar-nos anar, a deixar-nos seduir, un any més, per aquest esperit de festa.
De fet, aquest any potser ho necessitem més que els altres. Necessitem sortir per retrobar-nos amb aquest món de ficció i fantasia -ficció i fantasia tan reals per altra banda-, per oblidar, encara que sigui a estones, que ens sentim aclaparats. Aclaparats enmig de la desolació més absoluta pels esdeveniments que ens envolten: per una crisi de la qual trigarem a sortir, pels abominables fets del Palau que han causat al país una ferida tan sagnant i profunda que per molt que s'intenti guarir, serà de difícil, complicada i llarga cicatrització. Aquesta és la impressió que es té quan es parla amb amics, parents i coneguts. Com si fos l'estocada final a tots aquells i aquelles que, en el dia a dia, treballen i viuen amb grans sacrificis. A tot aquells i aquelles que els ha costat grans esforços arribar a viure amb un cert benestar, a tots aquells homes i dones dignes, honrats i discrets que han suportat i suporten el pes d'aquest país, que s'hi han deixat i es deixen la pell i la salut en la seva tasca i responsabilitats diàries. Aquesta vegada la mofa ha estat massa grossa, de proporcions esfereïdores. Ja ho deia abans: aclaparats, desolats, esquinçats, desprotegits enmig de la intempèrie... Dies Irae. Tal vegada dijous que ve entendrem millor i compartirem, salvant les distàncies i les diferències, "la fúria, la còlera, la impotència i la por que s'amaguen en la partitura més planyívola del genial compositor austríac".
Potser necessitem, més que mai, apropar-nos als gegants, capgrossos i diables per oblidar-nos de tota la resta. Apropar-nos a aquest imaginari col·lectiu ple de saviesa, pel que té de llarga tradició popular. Treure els somnis del calaix dels impossibles i llançar-los contra el vent perquè dansin, sense parar, al compàs de les gralles i els timbals. Al costat dels diables, enmig del foc purificador, més a prop de la llum que de les ombres. I que se l'elevin ben amunt, defugint el perill de les espurnes. Jo restaré aquí, tocant de peus a terra. "Ara, a tot el que jo aspiro és simplement a oferir les meves modestes observacions a una consideració posterior més sintètica i comprensiva. Jo treballo per als que vindran, per la curiositat que algunes persones -moltes o poques- tindran demà i demà passat. Jo he tractat de descriure el país del meu temps. Si aquests papers materials -materialistes, per què no dir-ho?- poden contribuir a augmentar la curiositat del país, potser haurem ajudat a una autenticitat que en aquest moment és combatuda, sofisticada i en el millor dels casos eludida." Josep Pla, El meu país.
