RAFAEL TORRES
Aquest aquelarre de mosques es compagina poc amb el prestigi i l'elegància de la tardor. En sentit estricte, hi ha d'haver alguna raó científica perquè tot, els bars, el metro, les cuines, els platós de televisió, les consultes de pediatria, els comerços i fins a les alcoves, estigui fins a dalt de mosques enganxoses i pesades que, lliurades a la compulsió del carpe diem, fins i tot forniquen, i fan trios, en les parets, en els llums i sobre l'hule de les taules llitera. Als calbs ens martiritzen agafant-se amb totes les potes a la descomunal tonsura. En sentit figurat, és clar que alimentant-se les mosques del que s'alimenten, sentint-se atretes pel que se senten, no els falta companatge en la corrupció política i financera que ens regalen, servides per tipus escapats del pati de Monipodio, les autonomies. Fred i mosques. Pluja i mosques. Atur i mosques. Grip A i mosques. Vindran els bunyols de difunts i els ossos de San Expedit i seguiran aquí, fastiguejant, per no dir una altra cosa, les mosques.
A aquestes mosques, a més, no hi ha qui les espanti. Són ininsistents, s'envalenteixen davant el cop amb la mà i fins i tot el "zas" erra en intentar noquejar-les. Ningú, en puritat, aconsegueix aquests dies desfer-se de les mosques i si s'obren les finestres, en comptes de sortir les de dins, entren les de fora. En els despatxos de Cajamadrid hi ha mosques, al Parlament valencià hi ha mosques, i en les oficines de l'Atleti hi ha unes mosques de tal calibre que el refinat Laudrup, que és d'un país sense mosques, o amb les justes, surt espantat per la certesa que si es queda a dirigir la plantilla de rústics i corricolaris que li ofereixen Gil i Cerezo, se'l mengen les mosques. Als Laudrup del món i de la vida no se'ls poden demanar heroïcitats, però són els únics que podrien alliberar-nos de les mosques.
Fa anys que vam perdre la tardor, la llum decadent i finíssima de l'estació més bella. El seu lloc l'han ocupat les mosques.
