PROU D´ENSARRONADES!

CARLOS ARBÓ El 25 d'octubre de 1977, govern, sindicats i patronal signaven els Pactes de la Moncloa davant la disjuntiva de "o pacte o caos". No n'hi havia per tant! Segons l'economista Juan Velarde, l'objectiu era que "la derecha aceptara la reforma tributaria, con el IRPF que hoy conocemos, y que la izquierda abandonara los conflictos sociales".
Econòmicament eren actuacions per sortir de la crisi marcada per una inflació tercermundista, una caiguda de les inversions amb fugida de capitals i un fort dèficit exterior.
Políticament eren la peça clau de la "cultura" del consens. Hauria estat impossible aprovar la Constitució sense apaivagar l'allau de vagues amb radicals continguts socials i polítics.
Un dels punts dels acords consistia a rebaixar la brutal inflació (d'un 44% a mitjan de 1977) amb controls que limitaven els augments salarials a un 22%. És a dir, una forta disminució dels salaris reals. Però la mesura no va ajudar a reduir la xifra d'uns 800.000 aturats sinó que va continuar creixent fins al primer trimestre de 1994 que es va arribar gairebé als quatre milions (un 24,55% de la població activa). Eren les conseqüències de la temporalitat a la ?con?tractació i de la possibilitat de l'acomiadament lliure del 5% de les plantilles. En canvi, va permetre a un grapat d'empreses deixar els números vermells per passar a obtenir beneficis.
En definitiva, els pactes no eren equitatius sinó una ensarronada per fer pagar el desgavell econòmic als treballadors que van patir salvatges reestructuracions empresarials.
Per aquest motiu, alguns grupuscles de l'esquerra s'hi van posicionar en contra. Confesso, sense enrojolar-me, que, amb companys de la UGT, vàrem fer mans i mànigues per explicar els aspectes més regressius dels pactes. El ressò de la dissidència va ser mínim, silenciada pels mitjans de comunicació. Estava clar que anàvem a contracorrent. Bé, de tant en tant, cal nedar en sentit contrari a la majoria si no es vol caure en un parany.
Ara, 32 anys després, quan novament hi ha més de quatre milions d'aturats (un 17,93% de la població activa), s'escolten veus, entre les quals la del president del Cercle d'Economia, que clamen per un acord social i un pacte polític.
Pel que fa a acords polítics, els partits no estan per la feina. Quant al diàleg social, si patronal i sindicats volen negociar, ambdues parts han d'assumir sacrificis. Si no, que s'estripin les cartes. En vista d'experiències anteriors, ja seria hora que els damnificats deixessin de ser sempre els treballadors.