tan atrafegades pel turisme, aquestes comarques semblaven voler dir que el benestar començava amb el traç blau del mar. No fa pas gaires anys aquesta diem-ne bandera blava de redempció s'ufanava que cada temporada d'estiu les llicències federatives catalanes de motonàutica augmentaven un deu per cent. Tot i això, els manejadors d'estadístiques tampoc no estaven satisfets perquè, quan a França i Noruega teníen més de cent embarcacions d'esport i lleure per mil habitants, a Catalunya no arribaven a cinc. Ara, lògicament, amb la crisi econòmica, ha d'haver-hi un compàs d'espera i qui sap si un moment de silenci. Aquest món que es mou al voltant del blau marí és cert que ha aportat vitalitat, iniciativa i creixement a un sector econòmic. Però no seria gens correcte que, amb l'enlluernament per aquests atractius, el mateix sector practiqués la política del tot s'hi val. Ara, per la crisi, tot hiverna; però fa témer que quan tot es reprengui els impetuosos projectes tornin a cavalcar de nou. D'unes dècades anteriors, només un exemple: ens ha quedat l'horrible i desgraciat port nàutic de Llafranc, matant l'esplendor de la platja en nom de la bandera blava d'uns quants. Per altra banda el verd ha donat color a una altra bandera, emblemàtica de respecte i estimació de tot el que és natural i que ha de ser sostenible. Els Verds ?-ara amb majúscula- representen moviments, estudiosos, i formacions que tenen per ideal la salvaguarda del valor natural del paisatge i mantenen una vetlla enfront d'agressions i perills.
Cadascú a la seva militància, els blaus han penjat al pit del país moltes condecoracions de l'ordre de l'economia. Els verds han penjat moltes pancartes que han originat reflexió i també estranyesa, titllats de romàntics i també de subversius, entre el carisma i la provocació, segons el vidre de mirar-s'ho. Els blaus del litoral tenen ínfules d'haver aconseguit amarrar el prestigi al turisme d'aquí, motonàutica i ports inclosos, mentre els verds hi veuen una venda de la franja de mar per un plat de llentíes, per més ben adobades que puguin ser
Aparquem per un moment els dos fets, el turisme i l'ecologia. Mirant estrictament la carta dels colors, el blau i el verd no lliguen. D'amistat, res. Aquesta afirmació venia avalada amb una alta categoria: el pensador alemany Goethe va escriure la Teoria dels colors (any 1810 ) on explicava les seves singulars opinions. Deia que combinar blau i verd en el vestir denotava falta de bon gust. Fins fa poc temps això podia ser admès, però la moda, amb un segle entremig, ha pres un altre ritme més trencador i innovador. Segons Goethe a cada color corresponia un rang social concret; deia (o dictava, millor) que el blau era el color dels treballadors, i el verd era el dels burgesos; el blau era vulgar, i el verd el de la utilitat. L'autor de la teoria veia aquí la raó de la falta d'harmonia entre blaus i verds, es a dir entre obrers i amos. Però aquella teoria és complementada modernament per una altra d'Eva Heller, sociòloga, que en el seu llibre Psicologia del color assenyala com la Revolució Francesa del 1789 va abolir dràsticament totes les normes i significats anteriors referents a la gamma dels colors.
Ben mirat, els set colors de l'arc de Sant Martí són predestinats a entendre's entre ells. Rivalitzar i donar-los atribucions no té cap sentit en el context de la paleta còsmica que fa servir la naturalesa. Avui el blau i el verd m'han servit per representar dos àmbits dels nostres dies que han de saber viure en harmonia, no per moda sinó per bones maneres, tal com es comporten en exemplar convivència els blaus i els verds que es barregen meravellosament als camins de ronda de la Costa Brava.
