És un fenomen curiós. I simptomàtic. Propi d'aquesta societat nòmada que vivim. A mesura que les distàncies s'han relativitzat i el món s'ha fet petit, nosaltres ens hem engorronit. Ens agrada viatjar. D'acord. I a qui no? No parlem de llargues distàncies, sinó d'un fet que sembla ja irreversible: la motorització a curta distància. A la major part dels nostres pobles, i la vila de Tossa no és cap excepció, hi ha veïns que han d'agafar el cotxe -els joves el ciclomotor- per anar a la cantonada. O per anar a la feina o a fer el toc. Tant se val. Per què no es camina més?

Aneu als complexos esportius dels nostres pobles. Els trobareu plens de cotxes aparcats. Oh! És que així no hem d'anar tan carregats i guanyem temps a l'hora de fer exercici! Passeu davant de l'escola. Hi veureu una corrua d'automòbils carregant i descarregant nens i nenes. Tan fàcil com seria responsabilitzar els més grandets del veïnat perquè acompayin els petits. Aneu a l'Institut i la filera de motos i ciclomotors és incomptableÉ

Per què no anem a peu? Respirar a fons ascendint muntanyes. Resseguir vells camins mariners. Perdre'ns per la jungla d'asfalt. Experimentar la satisfacció de trepitjar els carrers dels nostres pobles i ciutats. És de les poques coses d'aquest món que no tenen preu. Verdaguer va explorar pam a pam el Pirineu i pot posar en boca de Flordeneu la descripció a Gentil d'aquells encisadors paisatges. Pau Vila descobrí la geografia, trepitjant la terra. I observant-la. Oh! No tenim temps. Hem de mirar la televisió. A més, ja caminem. Quan anem a fer fúting.