JAUME FÀBREGA
la història de la cuina, com ha explicat l'historiador italià Massinom Montanari, és feta de la pulsió entre la fam i l' abundànica. La fam d'unes èpoques, les vaques grasses de les altres. Però també la fam del poble i l'opulència dels rics. Per entendre la història de la cuina catalana cal tenir present que, sovint, només coneixem -particularment pel que fa als receptaris, i referir-nos sobretot a l'Època d'Or, l'Edat Mitjana- la cuina dels rics i classes altes, amb un sistema alimentari que no hem de confondre amb el de les classes populars. Però això passa en totes les èpoques. Durant el Barroc, la fam, el bandidatge i els males collites van juntes, com ho expliquen les emotives memòries d'un pagès de l'Alt Empordà, publicades per la Maria Àngels Anglada. Que fou amiga meva i una enorme escriptora, que gràcies a la M. Àngels Vilallonga és recordada sempre-.
En les cançons dels bandolers de moment, a més, sovint el menjar hi és referenciat (com en la que duu per nom L'Hostal de la Peira, per exemple, en la qual els bandolers disfressats de dona pregunten a l'hostalera què hi ha per sopar).
Un dels punts àlgids de la relació entre fam i nació és l'episodi de la Guerra dels Segadors, una revolta que comença, entre altres, per motius alimentaris. L'antiga lletra d'Els Segadors-l'actual himne nacional de Catalunya?-, bastida sobre una balada amorosa, és ben explícita i, fins i tot, simbòlica, en contraposar la grassa abundància i l'arrogància de les tropes castellanes i la carestia i fam dels pagesos:
"Lo pa, que no era blanc/Deien que era massa negre:/El donaven als cavalls/Sols per assolar la terra/El vi, que no era bo,/N'engegaven les aixetes/El tiraven pels carrers/Sols per a regar la terra". Una lletra encara més punyent i explícita que l'oficial. Ara que celebren l'aniversari de l'ominós Tractat dels Pirineus, mitjançant el qual Espanya va entregar a l'escorxador -França, la part més dignificativa del país, decapitant-lo, és un acte sanguinari que no ha sofert cap país d'Europa. I encara hi ha il.lusos (per no dir una altra cosa), que diuen que a Espanya hi estem bé! Com a mínim no saben ni un borrall d'història, o, simplement, tenen mala fe.
