JORDI VILAMITJANA I PUJOL
què som sinó esferes pàl·lides a la llum d'un astre antic? On anem que no sigui un retorn al tacte amarg de la terra? De què vivim sinó de les petites il·lusions de cada dia?
Ni tot un déu omniscient, totpoderós i ressuscitat, un déu avalat per milers d'anys de culte i tradició, basta per ocupar el buit i la solitud de l'home davant el seu destí: la mort. Una mort feta amb engrunes de totes les tristeses: les del comiat per sempre, les de les darreres paraules, les de tots els records. Amb quines neurones s'arma el cervell per prendre consciència tan clarament de la caducitat, de la finitud? Què són 90 anys quan se n'han viscut 50, 60...? No són res, és clar; són només el temps d'un aprenentatge, d'un únic aprenentatge: com més anys es viu més a prop de la mort es camina. La mort arriba irremissiblement i destructora. Com es pot desaprendre en un instant el camí de l'única vida de què es disposa?
Què és la vida? L'espai d'una existència que s'organitza en una successió de rostres? Una gota d'aigua llançada a un llac? La insignificant rutina d'unes cèl·lules organitzades en un moment i en un espai precisos? O potser, simplement, la balma d'una cadena que va dels pares als fills? Tal vegada, l'important no sigui viure, sinó sobreviure, distreure's de l'únic destí possible per a la vida, que no és altre que la mort.
No mor la pedra, i de generació en generació és transmesa com a patrimoni d'un temps pretèrit. No mor la terra, que es regenera, que ressuscita en els camps i en els arbres. No mor l'aigua que en un fenomenal procés va anant al mar i va tornant a la terra... I en canvi tot allò que sorgeix de l'home és perible, terriblement mortal: la intel·ligència, la veu, la mirada, la tendresa, la bondat...
Tots els records d'una persona morta van desapareixent; per aquest camí -universal, inevitable?- d'anar oblidant els difunts, els nostres morts acaben morint del tot. Un nínxol amb flors marcides i parets enteranyinades és el més proper a una defunció. Els éssers estimats es mantenen vius en la memòria dels vius, fins que per un procés natural -en diuen capacitat d'oblidar-, un procés balsàmic -si no poguéssim alleugerir el dolor amb l'oblit, embogiríem?- els nostres morts estimats es van difuminant.
No hi ha destí més cruel que saber-se caduc, mortal i oblidable. Tot això, per més inri, en el marc d'una vida sovint marcada pels problemes, les preocupacions, les malalties i els enterraments d'amics i estimats. No és d'estranyar que, davant de tant d'oprobi, l'home, des de temps immemorials, hagi cercat amb delit una compensació, un contrapunt, un cel per a l'endemà del traspàs.
S'acosta Tots Sants, arriba el Dia de Difunts. Creien els antics que en aquest dia les ànimes dels morts visitaven els seus vius, de manera semblant com els vius visiten les tombes dels seus familiars als cementiris, en una estranya reciprocitat. Creien que es posaven als racons i els vigilaven; els paraven un plat a taula i els deixaven castanyes i panellets, les menges més apreciades pels difunts (són fruites seques).
Són dies de recordar, d'honorar amb el bé de la memòria els difunts. Hi ha qui recanvia les flors de la tomba i qui les arregla perquè són de plàstic. Hi ha una mare que canvia la joguina del balconet del nínxol del seu fill perquè no s'avorreixi sempre amb la mateixa. Hi ha qui amb rotulador ressegueix les lletres de la paret de rajol perquè el ràfec no tapa i la pluja les esborra; és mentida que la mort ens iguala en nínxols de marbre. Hi ha qui se n'enduu la cadira de casa i fa parada i fonda al costat de l'hipogeu. Hi ha qui hi medita, qui hi resa, qui hi renega.
Escampats en cementiris i camps diversos, on jeuen les restes, on s'han escampat les seves cendres, els meus morts descansen en pau i ja no hi són. Alguns són avui només en la meva memòria i en la d'alguns lectors que en llegir aquesta llista també els recordaran: Mn.Lluís Padrós Mateu, Àngel Blanch, el Dr. Damià Estela, Josep Maria Vilamitjana Franch, Gracieta Bussó, Catalina Pujol Bussó, SolitaPadrós Mateu, Lola Bussó, Josep Salvà, Carles Vicens i Pasqual,Concha Gallego Gallego, Narcís Pujol Bussó, Lolita Pujol, Joan Ribas i Font, Pilar Mora i Sabrià, Josep Teixidor, Empar Ventura, Adela Sanllorente, Neus Parramon i Lleixà, Joaquim Albertí i Boada, Manolo Lozano, Maria Pujol, Lluís Viladesau, Mn. Josep Iglesias Juanmiquel, Francisco Marsá Gómez, Carles Cassú i Mellado, Francesc Geli i Fraser, Albert Cerbino Lorente, Josep Mora i Brugués, Mn. Jesús Prat, Joan Puigbert i Busquets, Pere Vilamitjana i Franch, Enric Angelats Ventura, Santiago Vilamitjana i Franch, Miquel Angelats Ventura...
Lolita Angelats Ventura, Lluís CerbinoLorente, Lourdes Vilamitjana i Franch, Josep Cla, Àngel Serradell, Àngel Santos, Teresa Borín, Pilar Carreras, Joan Bosch i Molinet, Leonor Bertran... Josep Maria Girbau Ventura, Joaquim Bach-Esteve, Xavier Vilamitjana i Franch, Irene Rodeja i Gibert, Francesc Rosés...
Què som? Som vius, que vol dir que recordem els morts i no deixem que morin tan de pressa.
